Blog d'Agusti Galvis
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.
LA PASQUA DE LA MONA (II).
En este articul, escomençarém a analisar les caracteristiques historiques de la Pasqua de la mona valenciana, algunes de les quals es troben en retroces, havent inclus desaparegut, mantenint-se unes atres. Vorem que es una festa esperada de la primavera d’estiu, que comporta una preparacio, que du aparellats certs actes de renovacio i que es motiu d’alegria. La gent, de totes les edats i condicions socials, eixia a berenar al camp a llocs prop de l’aigua. Es una epoca de jocs en connotacions sexuals, en la qual estan presents tant les begudes alcoholiques com certs menjars especials i particulars d’eixa epoca, entre els que destaquen pastiços especials per a les postres.
Que es tracta d’una festa de la primavera d’estiu que s’espera en ganes, podem comprobar-ho en una canço de mona d’Elig que diu que “Com s’aproxima la mona / al entrar la primavera / a les chiques d’este poble / els aumenta la quimera”. Mes general es aquella que diu que “Dema es dumenge, dumenge de Rams / A l’atre dumenge, la mona entre mans”. El desig de la festa pot fer que algu es quede absort, “pensant en la mona de pasqua”, expressio que trobem en la “Rondalla de Rondalles” (1768) de Lluis Galiana que escriu que “sempre pareixia no tocar ni en cel ni en terra pensant en la mona de Pascua”.
La mona exigix, una adequada preparacio i per aixo Francesc Martinez i Martinez en “Coses de la meua terra (la Marina): segona tanda” (1920) escriu que el Dijous Sant, “les dones estan mes ocupades que may, no tenen moment de repos: entre anar a visitar el Monument y pastar les mones se’ls en va tot el temps”. En la preparacio, participen els chiquets, que poden ajudar tant en la coloracio dels ous, com en el acabat de les mones, per eixemple posant els ullets en les mones figuratives.
L’entrada en una epoca de renovacio, es concreta tant en la tradicio coneguda com a “trencà de perols”, com en la costum d’estrenar roba. En relacio a la primera, el Dissabte de Gloria, a les 12 de la nit, es procedia al ritual de trencar caçoles i perols vells de fanc, en lo que es pretenia acabar en la mala sort de la temporada passada, desijant la bona de lo nou. Esta costum era ineludible i generalisada en casi tots els pobles valencians no fa tant de temps, pero ha anat perguent-se, entre atres coses, perque ya no hi han atifells de fanc. Es manté per eixemple en el Cabanyal, a on el dia citat a l’hora dita, es llancen al carrer perols vells junt en poalades d’aigua. En uns atres pobles valencians, com per eixemple en l’Alcora, la “trencà de perols”, s’ha convertit en un joc de pasqua, en que el perol s’ompli de bons desijos de futur en forma de regals, -o d’aigua- que ix o ixen quan el perol es trenca a garrotades per un chiquet –o no tan chiquet-, en els ulls tapats. Si parlem de la costum d’estrenar roba, es significativa la dita d’anar “mudat com una Pasqua”. A voltes, la costum s’alvançava a la mona, dient-se que “El dia de rams, el qui no estrena no te mans”. Pero en general, la mona es relacionava en estrenar certa roba especifica, com expresa la canço que diu que “Tinc per als dies de mona / un devantal molt bonico / de una tela primorosa” o l’atra que parla de que “Se fan les fadrines les espardenyetes / una bata nova i un fi mocador”. Estes espardenyes, eren conegudes com a “pasqüeres”.
L’alegria de l’escomençament de la festa de la Pasqua de la mona es posa de manifest en dites populars com “estar mes content que unes pasqües” o“fer cara de pasqües”.
A l’alegria de celebrar la mona, s’unixen families de totes les classes socials, que ixen cara al camp, per a situar-se prop d’aigua, es dir prop de rius, fonts, o cequies. Palanca i Roca escriu que “Segons costum de lo antich / ¡Pascua y les mones! ¿qui deixa? / siga pobre o siga rich / De anar en les tres vesprades / A menjar la mona al riu?”, afegint que “¡El riu es un formiguer / Ahón s’ajunten mils y mils!... / En l’horta, als tres pasos, rogle; / Colmenes son los molins”. En cada poblacio hi ha uns llocs tipics de mona, i lligc per eixemple que en Canet “el llocs més corrents solien ser les Casetes de la Marjal, Riu i el segon dia a la font de Quart”. La participacio de distintes classes socials es comprova en “La mona de Pasqua” (1862) de Liern, quan Gasparo li pregunta a Ramona “¿Has vengut a fer la mona / en los siñors o en mosatros?”, o quan pregunta la “So Rosa” “¿Qu’hara s’estila qu’els amos / berenen en les criaes?”. Tambe quan al final diu Gasparo: “Caballers, vinga el fandango / Convida als sinyors”.
La mona en primavera, tambe es un moment de jocs en connotacions sexuals, que es manifesten principalment entre adolescents, que segons l’edat, van a la mona en la familia a mes o manco distancia dels progenitors, o formen colles pasqüeres o rogles independents i mixtes, entre gent de pareguda edat, buscant emparellar-se. De cami al lloc de la mona, s’establien cançons de brega dialectica entre sexes. Els chics cantaven que “Els dies de Pasqua / Son dies de mones / ¡ai! que pantorrilles / porten les chicones” i quan les chiques dien que “Els chicons d’aci / ya no pinten res / els que pinten ara / son els forasters”, els chics contestaven que “Els chicons d’aci / si que pintaran / perque les chicones / a buscar-los van”. Entre les cançons de Pasqua d’Elig, trobem un fragment de chiques que diu que “La que en estos dies / un bon novio no conseguixca peixcar / rabiarà, plorarà i hasta els ungles / se mosegarà” o un atre de chics que diu que “Les chiques que mos conviden / volen peixcar / i si alguna pretenguera / anar triant / no cap dubte que se queda pa vestir sants”. Ricardo Sanmartin Arce, en “La Albufera y sus hombres (un estudio de antropologia social en Valencia)” parla de “frases de doble sentido, alusivas al simbolismo sexual de los alimentos, entre bromas picantes y piques mutuos…”.
El berenar de la mona, està compost tant per menjar com per beguda, que es du al lloc de menjar-se la mona en cistelles, cabaços, coixineretes o saquets.
Si escomencem per la beguda, s’ha de saber que esta tindra com a conseqüencia que alguns hagen de “dormir la mona”. Copie alguns fragments de cançons de mona: “Que rode la mola, que rode el moli / una coca en oli i un barral de vi”; “La Mona ya està ací / Ya podem disfrutar / La boteta del vi / No mos ha de faltar”; “Deus tindre coneiximent, / no abuses de l’aiguardent. / En aixó deus fer-me cas, / perque després p’el camí / pareixeras un violi / sense poder fer un pas”; “Saps que soc una persona / molt decenteta i formal /, pero en els dies de mona”/ més que a tu, Tona, / vullc el barral”. Palanca i Roca parla de “Bromes, jançes, dijarajos / Tot lo mon se divertix... / Menjen y corre la bota / Qu’es un gust: bon apetit! / A mija vela se posen / Casi tots, com se sol dir...”. En “La mona de Pasqua” (1862) Liern li fa preguntar a Gasparo “¿Ya s’ha acabat la mamella? / Pos ché, ¿Qui s’el ha begut? / si estaben les botes plenes”, dient en un atre moment “Riteta dam el barral”, o “¡Home, tinc el gargamell / mes sec qu’un manoll d’espart”.
En relacio al menjar, es sabut que el mes representatiu es el pastiç per a les postres, conegut en alguns llocs com a “mona”, i que pot tindre formes d’animals, aixina com portar ous i boletes de colors. Soler Carnicer parla de “la multitud de formas con que se confeccionan las monas, siendo casi más habitual la de lagarto o serpiente”. (p 156 del Vol 1 “Valencia pintoresca y tradicional” -1997). Herrero Ochoa, en “Castelar, su infancia y su último año de vida…” (1914), escriu que “el señor Gras”, en Sax, “admiraba el tamaño y lo artístico de las monas, fijándose en las serpientes y pajaritos hechos con la propia masa, con granos de pimienta por ojos”, mentres “saboreaba don Emilio las habas tiernas de un canastillo que había sobre el mantel”. Josep Lozano nos conta en “Ribera” que “Per Pasqua, Irene els feia una mona ben bonica, a manera d’una sargantana, amb dos ous durs al llom, tenyits de verd que aconseguia bullint-los amb bledes”. Efectivament, els ous es tenyien, bollint-los en corfolls de ceba per a fer-los rojos, en fulles d’ensisam o bledes per a donar-los color vert o en safrà per a fer-los grocs. Antigament i encara en alguns llocs, les boletes de colors eren llavoretes de fenoll o matafaluga que podien estar ensucrats. Tambe s’han gastat les llavoretes de canem o canyamons, que tenen propietats alucinogenes.
Pero el pastiç de les postres, no es en absolut l’unic menjar de la cistella de la mona. Per a coneixer el seu contingut, es interessant el text que consta en “Evocación de Valencia de los años 20”, a on es diu que “Empecé a tomar parte activa en las alegres jornadas de la Pascua valenciana, el ou dur, la llonganiseta, el ensisam, la sal, el pa, la toronja i el panquemao, todo dentro de la coixinereta o saquito de percal” (p. 36 de “Cancionero popular de Valencia” de Asín Arbos 1987). Les cançons de mona d’Elig no varien massa el menu. Una diu que “El patir es pa les mares / que si volen fer tortilles / les tindran que fer de fabes /per no tindre creïlles”. Un atra que “Han de gastar poquet oli / per que el tenen molt escas / i carreguen de lletugues / pa poder omplir el cabas”. I una atra que “En cistelles y en cabaços / Les fabes y els ous bollits / Taronjes y llonganiçes / Pa socarrat y pernil / Lletugues y salchichó / Formaje y botes de vi”, menu que es confirma en “La mona de Pasqua” (1862), quan Liern li fa dir a Gasparo “acostam eixa lletuga / els ous estaven…canella…dotse llonganises seques / s’ha menchat y sis taronches”, i Pepet pregunta “¿Y la sal?”. El menu s’amplia quan diu Garparo “Ara duran l’eixarop” i diu un chiquet “…que m’ha furtat / la rosquilleta eixe pillo”, parlant Riteta de “El llomello / d’este sofrechit en fabes”, preguntant So Rosa “¿Cuant tastem els caragols?”.
En l’articul següent, vorem que la mona anava aparellada en fer fogueres i parlarém de com l’alegria es manifestava en cançons, balls i musica. Vorem com era un moment de jocs especifics. Estudiarém la “tornà” de cada dia dels tres de mona, la seua continuïtat en el “soterrar” de la mona i vorem com hi ha estudiosos que relacionen la mona en rits i cerimonies paganes precristianes.
Agusti Galbis Cordova.
Arquitecte i Investigador.
