LES FABRIQUES DE MANISES - LAS FÁBRICAS DE MANISES EN 1964

ARTICUL BILINGÜE

Idioma Valencià

LES FABRIQUES DE MANISES

EN 1964 (FINS A 1967)

(MANISES EL POBLE DEL FUM)

Parlar de Manises en l'any 1964, es parlar d'un Poble en plena ebullicio, en unes fabriques en ple apogeu i en una estabilitat economica que -en l'ocupacio de treballadors- aplegava al 90 i pico %.

Eren anys en que les fabriques artesanals ( per la seua dimensio empresarial, Manises mai ha segut industria, sols artesania ), brollava i es desenrollava al voltant de l'auge de l'edificacio, tant per la construccio de naus, com de vivendes.

Pareix que faça molts anys, pero sols son 47. Personalment distinguixc tres aspectes en la vida quotidiana de la Manises d'estos anys:

· Organisacio empresarial.

· Vida quotidiana en les fabriques.

· Escola de formacio professional.

Foto Ref. 01-Manises vista des de Paterna.

Foto Ref. 02-Un dia normal. El fum envolta el Poble.

Foto Ref. 03 - El fum. A la dreta la fabrica de Julián Vilar Esteve, en el centre el campanar de l'Esglesia de Sant Joan Batiste.

Foto Ref. 04 - El tramvia 22. A la dreta el Barri d'Obraors. a l'esquerra les fabriques del carrer de Montepío. El Fum denominador comú.

Foto Ref. 05-Atre aspecte de Manises. Vista des del Barri d'El Carmen. Baix -a la dreta- el Pont de Pedra i baix -a l'esquerra- lo que queda de la fabrica de Cayetano Soler. A la dreta El Barri Socusa. En el centre la fabrica de Julián Vilar i dalt -a l'esquerra- l'image del campanar de Sant Joan Batiste.

Foto Ref. 06-Vista del bloc d’edificis, on s’encontrava l’edifici La Arriba, al seu costat l’antiga telefonica i a la dreta el Cine Plus Ultra. Anys 1960. Es pot vore la placeta, davant de l'Arriba i en el centre de la foto, en primer terme, la casa on vivia Don Rafael Escobar, en el carrer Major, cantó al carrer del Bisbe Soler. Foto Gadea. Archiu particular.

Foto Ref. 07-Vista de l’edifici de L’Arriba, per a on s’entrava. En 1964 hi havien escalons, posteriorment els llevaren i feren una rampa per a poder entrar coches, ya que deixaven aparcar. En la planta baixa el salo i la seu de la “Societat Cultural Artistic Recreativa ARRIBA". Al pujar l'escala, a l'esquerra Radio Manises, a la dreta les dependencies de l'Agrupacio de Fabricants, la CNS i l'oficina del Sindicat Vertical. Les dos finestres que es veuen eren la seu de la “AGRUPACIÓN DE FABRICANTES Y ALMACENISTAS DE CERÁMICA DE MANISES". Anys 1960. Foto Gadea. Museu de Carlos Sanchis.

En l'aspecte organisatiu i d'empreses existia una “ AGRUPACIÓN DE FABRICANTES Y ALMACENISTAS DE CERÁMICA “, que incloïa a la totalitat de les fabriques de mayolica, taulells, alfareria en barro roig o negre, alfareria artistica i sanitari, ademes dels almagasens de ceramica. Tenia la seu en la part de dalt de l'edifici l'Arriba.

Foto Ref. 08-Any 1961. El 20 d'Agost de 1961.

Est edifici (Ref. foto nº 07-08) que practicament eren dos, com es pot vore, tenia en els seus baixos la seu de la “ Sociedad Cultural Artístico Recreativa Arriba “ i la porta donava a una placeta que venia a caure a l'actual carrer de Valencia; dalt estava Radio Manises. En l'atre edifici, els baixos eren un salo per a fer convits i atres actes, i en la part de d'alt -pujant una llarga i empinà escala- estava, a l'esquerra Radio Manises i a la dreta, en primer terme, la “AGRUPACIÓN DE FABRICANTES Y ALMACENISTAS DE CERÁMICA“ en un salo -en primer terme, entrant a la dreta- per a fer reunions i a continuacio un despaig, en dos finestres (Ref. foto nº 07) que venien a caure als tramvies, abans carrer de Calvo Sotelo i hui carrer del P. Valencià.

Al seu costat, la C.E.N.S., un despaig chicotet, on estava el Sr. Espí. A la seua dreta atre despaig, tambe chicotet, on es reunien els membres del Sindicat. Fas esta aclaracio, perque sempre se nomenava ad este lloc com a “ LA C.E.N.S. “, quan en realitat no era aixina. “ LA C.E.N.S. “ sols era un despaig i res mes, els fabricants tenien la seua organisacio i estructura independent i no tenien res a vore.

Foto Ref. 09-Els tramvies entrant a Manises pel carrer de Valencia.
Archiu de José Segura.

Foto Ref. 10 - Fotografia de l'Arriba a finals dels anys 1970, on es pot vore la seu de la musica, molt deteriorà i l'edifici de la seua esquerra, on la primara planta estava l'Agrupacio de Fabricants, la C.E.N.S. i el Sindicat Vertical. Foto proporcionada per Jesús León Hidalgo.

El primer dia que vaig entrar a treballar en l'Agrupacio de Fabricants, a part de ser un dia molt especial perque era el primer treball que tenia cobrant, ya que lo de fer practiques sense cobrar no es d'ara, ha segut sempre i per ahi hem passat tots, o per lo manco yo vaig passar.

El Secretari de l'Agrupacio era Vicente Vilar, i junt ad ell estava Vicente Valero Martínez, que compaginava dos o tres treballs ya que portava les nomines de diverses fabriques i per les nits treballava de municipal.

L'atre companyer de treball que vaig encontrar va ser a Francisco Ríos Albenca, pero que tots li dien Quico. persona molt singular, ya que per a tots era una persona que tenia certes carencies, pero que en realitat era molt inteligent i on posava l'ull l'encertava. Vivia en companyia de sa germana Encarna, en el Patronat, en la casa que cau al carrer del Mege Catalá Díez.

Foto Ref. 11 - El Motiu de traure esta foto en est articul, es per que apareix Vicente Valero -en bigot- el segon per la dreta agenollat, vestit de municipal. Al seu costat José Romero. Fotografia archiu particular.

Foto Ref. 12 - Foto de Francisco Ríos Albenca, companyer de treball en l'Agrupacio de Fabricants de 1964 fins a 1967. Com ya he dit en l'articul, "Quico", no tenia res de tonto, tenia molt de coneiximent per a “calar” a les persones i et fea una radiografia a la tercera volta que parlava en ell. Vivia en el Patronato, en la casa que dona al carrer del Mege Catalá Díez, en companya de sa germana Encarna. Va morir el 9 de Febrer de 1974. Als 70 anys. La fotografia la he tret del Cementeri Parroquial.

Foto Ref. 13 - Foto d'Encarna Ríos Albenca, germana de Francisco ( Quico ). Va morir el 18 d'Agost de 1975, als 72 anys. La fotografia la he tret del Cementeri Parroquial.

Foto Ref. 14 - Grup de fabricants i amics. D'esquerra a dreta: Vicente Valero, Francisco Villaplana, x x x , x x x , Vicente Vilar, José Gallego i x x x . Fotografia archiu de Vicente Vilar Juan.

El treball de l'Agrupacio era controlar, ajudar i donar assessorament a totes les fabriques que estaven associades, per que -com sempre passa- algunes anaven per lliure i sols venien a demanar ajuda quan tenien problemes, en la majoria dels casos per inspeccions de treball i tributaris.

En Manises els forns “ morunos “ i les mufles eren els mijos que s'usaven per a coure, tant en la part artistica com en la sanitaria. L'Agrupacio de Fabricants era el filtre per a tota classe de bens i mals que Manises patia. L'Agrupacio estava molt ben considerada i la tenien per formal i complidora de les seues obligacions. Tant es aixina que si anaven a vindre a fer inspeccions de treball, avisaven ( en dos o tres dies d'anticipacio ) primer a l'Agrupacio que immediatament es posava en marcha el mecanisme per avisar als associats. Immediatament la meua faena era agarrat la bici i anava a cada fabrica a avisar de l'inspeccio, per si existia alguna anomalia que es corregira, no ya sols si algu no estava en nomina, sino que els inspectors volien comprovar que el lloc de treball estava net, els comuns nets i decents i sobre tot si existia un cert orde i cadascu estava en el seu lloc, en un encarregat o si el “ amo “ estava al front de la fabrica.

Atre punt important de l'Agrupacio de Fabricants, era el de gestionar en l'Agencia Tributaria lo que Manises -en conjunt- tenia que pagar-li d'imposts, que es dia “ Tráfico de Empresas “. Aço era motiu de negociacio entre les dos parts, el Govern i els representants de l'Agrupacio, que normalment eren el Secretari Vicente Vilar i el President en eixe moment.

Una vegà s'aplegava a un enteniment, es citava a la Junta Directiva, on estaven representats tots els sectors i es fea el repartiment corresponent. No cal dir que mai s'estava conforme en lo que cadascu tenia que pagar, pero sempre s'aplegava a un acort, perque sempre era menys de lo que -allà dins- cadascu sabia que podia pagar.

Foto Ref. 15-Grup de fabricants de tots els sectors: Sanitari, Porcelana, Taulells, etc. Foto en una reunio dinar en Valencia.

En primer terme Rafael Palés, que tenia la fabrica on hui en dia (juny de 2011) esta l'Associacio AVEC-GREMI,

D'esquerra a dreta: Vicente Serrano, xxx, Vicente Vilar, xxx, xxx, xxx, Emilio Tovar Camuesco, xxx, xxx, José María Royo, ¿¿ Escobar, xxx, xxx. Fotografia Archiu de Vicente Vilar Juan.

Foto Ref. 16-Grup de fabricants de tots els Sectors: Sanitari, Porcelana, Taulells, Artistica, etc. Foto en una reunio-dinar. Fotografia Archiu de Vicente Vilar Juan.

D'esquerra a dreta:

Remigio García, Ventura Palés, Enrique Palés, Vicente Montaner Lerma, Serrano, xxx, Rafael Palés, xxx.

Els fabricants de sanitari, en eixos anys -eren els mes poderosos economicament- per la cantitat de demanda que tenien, i com era normal son els que mes pagaven. L'import es dividia en dos parts, els que formaven part de l'UNISAN i els que NO. UNISAN ( que agrupava a uns 21 fabricants de sanitari ) s'encarregava de portar el control de lo que cada associat li entrava a l'almagasen. Tots -tant de dins de l'Unisan, com els que estaven fora- aplicaven una formula que es basava en el percentage de producio que cada fabrica produïa de fi, no en quant als treballadors, ya que s'havia donat el cas que alguna fabrica en pocs treballadors facturava mes que una en mes treballadors. ¿ Com es sabia ? Molt facil. El dilluns de cada semana, pel mati, em recorria totes les fabriques de sanitari, que no estaven dins de “ UNISAN “ i paper en ma buscava al fabricant i li preguntava si anava a coure eixa semana. Tant si em dia que SI com si em dia que NO, firmava el paper que despres es guardava en l'Agrupacio. Ad alguns fabricants, Vicente Valero -des de l'oficina- els cridava per telefon; no eren molts, ya que pocs tenien telefon.

Sempre existia la tipica picaresca -com passa en tot- i de repent el dijous pel mati veem des de l'oficina fum. Rapidament agarra la bicicleta i a averiguar qui estava coent.

· Che ¿ no me digueres el dilluns que no anaves a coure ?.

· Si, pero es que l'obra s'ha eixut i en tenia prou per a omplir la mufla i me he decidit a coure. Vos anava a cridar, pero t'has alvançat. Apunta que SÍ.

Atres vegades era un fabricant, vei, que cridava o venia a l'Agrupacio i dia: “ Fulano ” esta coent. Agarra la bicicleta i a comprovar-ho. Buscaves a l'amo i la mateixa conversacio. El dilluns era que NO, pero ara es que SÍ.

Foto Ref. 17-Un dia normal. El fum envolta el Poble. Com es pot comprovar no hi havia modo d'enganyar a l'Agrupacio. El fum era testic.

Foto Ref. 18-Atra fotografia on es veu Manises (mes o manco per a on esta l'Esglesia del Carmen) i a dreta i a esquerra el fum de les fabriques. De front la fabrica de Julian Vilar Esteve, on hui en dia es la Plaça d'Espanya. A la dreta el Barri d'Obraors i a l'esquerra les fabriques del carrer Montepio i carrer del Clavel.

L'any deuria de ser despres de l'any 1961, ya que es veu -per damunt del Pont de Pedra- l'autobus, en direccio cap a Valencia.

Foto Ref. 19-Tipic forn morú. Anys 1940.

El cabets a la porta del forn.

El dia a dia del treballador de Manises, en qualsevol de les rames a la que es dedicaren, començava pronte. Existien tandes (turnos) en les fabriques de taulells i sobre tot en les de sanitari, ya que'ls forns moruns primer i les mufles despres, necessitaven de tandes per a funcionar. Com he resenyat abans existia un 90 % d'ocupacio i normalment eren els mateixos treballadors de cada fabrica els que feyen les tandes de 6 hores. De les 20:00 h. a les 2:00 h. del mati i de les 2:00 h. a les 8:00 h., pero en moltissims casos eren treballadors d'atres fabriques els que anaven a fer treballs extres en alguna fabrica, entraven a les 20:00 h. i acabaven a les 2:00 h. del mati, i a dormir, ya que a les 8:00 h. començaven en la seua fabrica a treballar.

Al ser les fabriques de sanitari les mes fortes economicament -com era normal- els seus treballadors eren els que mes diners cobraven a la semana (es cobrava semanalment).

Un treballador d'una fabrica de sanitari començava el dilluns pel mati, repassant lo que li havia quedat per rematar el dissabte ( els dissabtes es treballava, fins a les 13:00 hores i es cobrava el jornal, la majoria a estall: tant fas, tant cobres ). A les 10:00 h. a almorzar fins a les 11:00 h. i a les 13:00 hores a casa. Per la vesprà festa.

Foto Ref. 20-Logo de la UNISAN. “Asociación de Fabricantes de Loza Sanitaria”.

Com es pot apreciar baix del nom, el logo representa l'image de les fabriques tirant fum.

Foto Ref. 21-Fent garbes en la palla d’arros que s'utilisava per a l'embalage de les peces de sanitari. Foto Museu de Carlos Sanchis.

Foto Ref. 22-En un carro tirant les garberes de llenya, d'argilaga, que s'utilisava per a coure les mufles dels forns morunos, per mig de les forques. Archiu Museu de Carlos Sanchis.

Foto Ref. 23-Labán Correcher, transportiste de la UNISAN, en el seu carro, descarregant els waters en l'almagasen de la societat. Anys 1960. Archiu de J. Labán.

Foto Ref. 24-Atre empleat de la UNISAN, en el seu carro, entrant a descarregar els waters o lavabos, en l'almagasen de la societat. Com es pot comprovar, l'embalage era en palla d'arros. Anys 1960. Archiu de Carlos Sanchis.

Foto Ref. 25-Personal de la UNISAN. D'esquerra a dreta: Antonio Asunción, Vicente Serrano Serrano, Antonio Gallego, José Santolaria Valls, xxx, xxx, Maruja Blasco, Vicente Serrano fill i José Mª Tadeo. Anys 1960. Archiu de Félix Gallego.

Foto Ref. 26-Personal de la UNISAN.

Els mateixos menys Antonio Asunción.

Anys 1960. Archiu de Félix Gallego.

Foto Ref. 27-Alguns fabricants de sanitari. D'esquerra a dreta: José Santolaria Valls, José Ajenjo, José Mª Royo, Juan Aviñó, Emilio Tovar Camuesco. Anys 1960. Archiu de Félix Fallego.

Foto Ref. 28-Alguns fabricants de sanitari. D'esquerra a dreta: José Santolaria Valls, Vicente Serrano ( fill ), xxx, xxx, xxx, xxx. Anys 1960. Archiu de Félix Fallego.

En la fotografía nº 30 no es casualitat que dalt es veja la publicitat del cine SUR, que estava en Mislata, sino que el dilluns per la vesprà molts treballadors de Manises es desplaçaven a Mislata i omplien el cine, per lo que l'empresa propietaria, pel conte que li tenia, posava al dia als seus clients de les novetats i dels “estrenos” que tenien lloc.

No sols eren els treballadors de fabrica, en mes poder adquisitiu, sino que, per eixemple, del Banc Popular, hi havien 2 empleats que no faltaven cap dilluns al cine.

Manises brollava d'activitat. Les fabriques que estaven coent, tenien les portes obertes i saludaven a les persones que anaven pel carrer, sobre tot a l'hora de fer el canvi de “turnos” en atres fabriques.

Tres bars en Manises acaparaven al 80 % dels parroquians, ya que estaven situats en llocs privilegiats, junt al gran núcleu de les fabriques: El Bar la Esmeralda, El Bar Perol i el Bar Toledo.

Foto Ref. 29-Bar la Esmeralda. Una estampa tipica d'un dia normal en els anys 1960. Archiu de Antonio Segura.

Foto Ref. 30-Bar la Esmeralda. En esta foto he posat els noms de lo que nomene en l'articul: El Banc Popular, a l'esquerra, La Esmeralda en el centre, i el cartell del Cine Sur (de Mislata) a la dreta. Anys 1960. Archiu d'Antonio Segura.

Foto Ref. 31 - Bar la Esmeralda. Aspecte de la barra. En la foto Antonio i Pepe Segura. Anys 1960. Archiu de Pepe Segura.

El Bar la Esmeralda d'Enrique Motes, quan obria a les 5 o 5:30 h., ya tenia personal a la porta. Arreplegava als que venien de Paterna i de Quart de Poblet, a desdejunar: Cafe, cafe en llet, carajillo , barrejat o cafe i copa de conyac. Tambe anaven els que estaven treballant i volien pendre un calentet. Els treballadors de les fabriques que estaven en el Barri d'Obraors i que tenia al voltant eren els seus principals clients: José Santolaria Valls, José Ajenjo, Rafael Domínguez, i en el carrer de Montepío estaven: alguns operaris del taller de coches de Francisco Belda Linares, de la fabrica de llimonaes de Gabriel, de sanitari Jesús Alcácer, o taulells com Ramón Montesa, S.L. Tambe de taulells com Cerámicas Laporta del carrer de la Pau, o Hijos de Martí Donderis o Rafael Palés del carrer de Valencia, eren el principals clients; a estos tenies que afegir els d'atres negocis.

L'almorzar es portava de casa, en un saquet, i el “ gasto “ era: cervesa o vi en llimonà en barral, un plat d'olives i u de cacau en corfa. Cafe, cafe i copa o carajillo.

La majoria almorzava en cada fabrica. A les 9:45 h. l'encarregat enviava al “pinche o aprenent“ al bar a comprar la beguda fresqueta i a les 10:00 h. en punt, tot lo mon sentats en circul, es menjaven l'almorzar. A les 10:30 hores a treballar. El “ pinche “ netejava el fem que s'havia fet i a continuar.

Per ultim atre dels punts sobre els que treballava l'Agrupacio de Fabricants, era la formacio professional.

Foto Ref. 32-Treballaors en una fabrica de ceramica, en la Plaça La Llenya, a principi dels anys 1960. En la fotografia el segon per l'esquerra es Ignacio Masià, el quint es Juan Cerveró Ros. Archiu de Pilar Masià.

Foto Ref. 33-Treballaors en una fabrica de ceramica, en el Barri d'Obraors, en els anys 1940. En la fotografia el que esta chitat en terra es mon pare, José Esteve Serra i la primera per la dreta, ma mare: Amparo Navarro Olmos. Archiu particular.

Foto Ref. 34-Tipica nave per a fer sanitari, on es pot vore -en primer terme- a l'operari sobre un mole de lavabo. Els moles apilats i secant-se en la paret i atre operari en una coca de barro damunt del mole en terra. Mes al fondo en moles de cisternes, posant la coca i repassant per dins. Anys 1960.Museu de Carlos Sanchis.

A l'haver tanta demanda de material sanitari, per l'increment de la construccio de vivendes en tota Espanya, les fabriques no podien aplegar a suministrar tot lo que es demanava, per lo que es va pendre la decisio de crear una fabrica per a ensenyar a fer waters, cisternes, lavabos, plats de ducha, pedestals, etc. Tots els fabricants de sanitari -ya estigueren en l'UNISAN o fora- participaven de les despeses que el montage va representar, es va instalar en la Plaça de la Lenya, i s'adequaren les instalacions per a fer una chicoteta fabrica, pero sense forns ni mufles per a coure.

Es va nomenar a un encarregat Vicente Botet Valero “ El garrofo “ ( Ref. Foto nº 35 ), excelent persona, bon professional i del que guarde un molt bon recort ya que vaig coincidir en ell, tant com encarregat de la fabrica d'aprenentage, com despres quan entri a treballar en la fabrica de sanitari de Navarro i Cebrian, on tambe estava d'encarregat.

Al ser un poble chicotet, rapidament es va passar la veu de que fea falta personal per a ensenyar-los a fer sanitari, per lo que l'Agrupacio era un riu de persones que volien dependre. Estaven unes semanes en la fabrica on Vicent “El Garrofo”, en una paciencia infinita, els ensenyava a treballar. Al principi - a l'estar deprenent - les peces que eixien no eren bones, per lo que se pagava lo minim pel treball que es feia. Se treballava en molta alegria i dedicacio, ya que se sabia que quan es sabera treballar, quan ya havies deprés, tenies el lloc de treball assegurat.

Aixina i tot no tots els que es presentaven acabaven l'aprenentage, molts a les 2 o 3 semanes Vicent els tenia que dir que no servien, que ho deixaren, i pasava la nota a l'Agrupacio, que eren cridats pel Secretari Vicente Vilar i li se comunicava.

Els que si que servien ( tenim que tindre en conte que esta faena era molt pesà, hi havia que tindre bons musculs, ya que'ls moles i les llongues de barro que es gastaven eren de prous quilos ) cobraven a tant per peça i el divendres, a boqueta nit, anava yo personalment -en la bici- a replegar la relacio de lo que cadascu havia fet. Es traïa el conte i l'Agrupacio pagava, per lo que el dissabte pel mati sobre les 13:00 hores, atra volta en la bici me n'anava a pagar a tots els que alli estaven, a Vicent inclòs. En un sobre tancat anava el nom de cadascu, es repassava la llista i si era conforme es firmava com a que rebia l'import. Normalment sempre hi havien diferencies, ya que algunes peces s'havien trencat, estaven tortes o faltaven per haver contat mal. Ells contaven, Vicent ho repassava.

Mensualment o de cada quinze dies els fabricants que necessitaven operaris demanaven a l'Agrupacio a una persona o dos especificant que es lo que volia que fera: waters, cisternes, lavabos, etc. Vicent comunicava qui estava preparat i anava a parlar en el fabricant que ho havia demanat i a l'aplegar a un acort, deixava l'escola i entrava atra persona que estava en llista d'espera.

Les peces que es feien en l'escola es venien als fabricants de sanitari que ho demanaven i d'este modo es sufragava part del cost del manteniment de l'escola d'aprenentage, ya que'ls fabricants eren conscients que era una inversio que repercutia en el seu benefici, ya que mai es quedaven sense personal qualificat per a treballar en la seua fabrica o en atra que ho necessitara.

Era una bona epoca, en molta faena, tant era aixina que era normal que alguns treballadors es canviaren de fabrica perque li pagaven mes. Els treballadors que eixien de l'escola estaven ben considerats i mai els va faltar faena.

Foto Ref. 35 - Bar Perol. D'esquerra a dreta: xxx, Vicent Andreu, Vicente Botet ( El garrofo ), que va ser l'encarregat de l'escola de sanitari, Pepe Alepuz, xxx, xxx, xxx, Benjamín xxx, xxx. Archiu de Pepe Juan Alepuz.

Foto Ref. 36 - Aspecte del Bar Perol.

Archiu de Pepe Juan Alepuz.

Foto Ref. 37-Tipics sopars de carrer que es feen en els bars. Este es en el Bar Perol. A la dreta, el que fa 6, es Lluis Carpintero (l'Atauter). Archiu de Pepe Juan Alepuz.

Foto Ref. 38-Fabricants de diversos sectors. En la fotografia, drets -entre atres- Emilio Tovar i Rafael Palés. Agenollats: Vicente Vilar, primer per l'esquerra. Archiu de Vicente Vilar Juan.

Foto Ref. 39-Fabricants de Manises, entre els que s'encontren Emilio Tovar, José Mª Royo, José Santolaria. Anys 1960. Archiu de Félix Gallego.

Eren atres temps, i els fabricants de Manises heu tenien clar. Era imprescindible invertir en lo que hui en dia es diu I + D.

Manises, el Poble del Fum, i els seus empresaris al cap davant, varen donar una lliçó de professionalitat i visió de futur. Els treballadors gojaren de treball, ben pagat i una estabilitat economica que per desgracia hui no es dona.

Molt es pot dir sobre les fabriques de Manises, de tots els sectors i tinc documentacio per a poder oferir activitats, situacions i inclus mals moments que hem passat, pero aixo es motiu d'atre articul.

Agraixc als Clavaris de Les Santes en general i a José Luis de Tomás en particular, l'oportunitat que m'han donat per a poder donar a coneixer una epoca -molt curta- de la nostra historia manisera.

Manises, Juny de 2011

Pepe Esteve i Navarro

Articul publicat en el Programa de Festes a Les Santes Escudelleres de 2011.

En construcción