AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (III).

En l’articul anterior hem comprovat que la festa de la mona es una festa de la primavera d’estiu que s’espera, prepara, du aparellats actes de renovacio i es motiu d’alegria. S’ix al camp a llocs prop de l’aigua, a berenar. Es epoca de jocs sexuals, de begudes alcoholiques i de menjars especials. En este vorem que la mona tambe anava aparellada en el foc, aixina com que l’alegria es manifestava en cançons, balls i musica. Constatarém que era un moment de jocs especifics. Estudiarém la “tornà” de cada dia dels tres de mona i la seua continuïtat en el seu “soterrar”. Vorem com hi ha estudiosos que relacionen la mona en rits i cerimonies paganes precristianes.

Hem vist que entre els aliments que componien la cistella de la mona, hi havia alguns que estaven mes bons si es calfaven al foc. Quan no estava prohibit fer foc en el camp, les fogueretes acompanyaven als pasqüers. Per aixo, en “La mona de Pasqua”, Gasparo mana “Y aneu calfant la casola” i diu Gostino: “Ve la so Rosa, es propasa / se cremen y trac la brasa / en les sarpes d’el gatet”. Palanca i Roca sera mes explicit, quan escriu que “El sol s' amaga, y al caure / Vindran a estar ya les sis... / ¡Paren los jochs de palpeo!... / ¡Ya arribat l’hora!... ¡acudiu!... / Cada rogle una falleta / Aon se calfa el sofrejit”. Carles Ros nos posa en coniximent en el seu “Tratat de adages y refranys valencians…” de la dita que expressa que “A pasqua els fochs y a Nadal los jochs”.

Si el cami cara al lloc a on menjar-se la mona, ya era un moment de cançons, mentres es preparava i es menjava la mona, tambe s’havia de ballar al so de la musica. Ho comprovem en “La mona de Pasqua” a on diu Gasparo: “Canta y no fases el maula / ¡Home aso no es fer la mona! / ¡Quina quetut! ... Tenim qu’armar un fandango / que s’oixca ende Burchasot … Doña Angusties, voste y yo / ham de ballar una jota … Vinga eixa jota nostrama / s’ham de fer un pam de greix / y ham d’armar ara mateix / un ball hasta micha cama”. Un atre personage, la “So Rosa” diu que “si falta alguna parella / asi hia una ballaora” i en un atre moment “No toqueu eixes guitarres / que tinc molt dolor de cap”.

Que era moment de jugar, ho diu la coneguda canço tradicional que diu que “Estos tres dies de Pasqua / son tres dies de jugar”. Es jugava, a ballar la trompa, a botar la corda, al sambori, a pagar pinyora, al gat i la gata, al rogle, al rode la mola, al conillet…, sent un dels jocs representatiu el volar la milocha o cacherulo, del que parlarém en mes detall mes avant i del qual vegem un eixemple en “La mona de Pasqua”, quan diu Gasparo “Ma quina cara mes rocha / vacha…a volar la milocha”. Carles Ros, en el “Romanç nou, curios, y entretengut, hon es referixen els jochs, entreteniments, è invencions, que els gichs de Valencia eixerciten…” (1752), escriu sobre els chiquets que “a Pasqua ballen la trompa / fins que lo trompellot entra / y tambe a la encreuellada / a ahulles, o la terreta”. Tampoc pot faltar el esclafar-se els ous els uns als atres. La major part de les voltes eren ous durs bollits, pero a voltes ¡hi havia algun cru! La cerimonia consistia en dur l’ou a un muscle, en acabant a un atre, per a acabar trencant-lo en el front del veï o veïna –o entre pretenents-, mentres es dia: “Aci em pica, aci em cou i aci et trenque l’ou”. Palanca i Roca escriu “¡Y els ous li esclafa en lo front / Pepa a Sento y Rita a Lluis! — /Santo Dios! la jica en terra! / ¡Pom! Tropesa el pobre jich / Y alça, mon!, cau damunt d’ella / ¡Sense voler y en lo riu! / Li trenca els ous o no els trenca… / Tot son rises y jillits... / ¡Y ella es veu cent moradures / Cuant va a casa per la nit!”, d’a on vegem, que la proximitat en l’aigua fea inevitable, que esta tambe es convertira en motiu de “festa”.

A poqueta nit, s’havia de tornar a les poblacions. La festa i en ocasions la beguda, oferia una tornada variopinta. Uns cantant i botant, uns atres emparellats i agarrats de la ma, alguns barallats i mes d’un completament bufat. Liern nos posa en coneiximent de bregues anteriors a l’eixida, quan li fa dir a Ramona “En lloc de mona, me pense / qu’aura asi ball de Torrent”, i a Gasparo “¡S’ha mogut bon canyaret!”. Entre les cançons de mona, hi han les que diuen que “De les penyetes venim / de menjar-nos la mona, junt al ferrocarril / Venim tots mig tocats…”, o “Ya venim de berenar / hem jugat a pilarets / nos hem begut tot lo vi / i hem renyit en els noviets”. Palanca i Roca nos fa saber que “No falta qui se l’em puja / La sanch al cap rebullint / Y te que dormir la mona / En Serrans o cau ferit”. Segurament estes imagens eren les que varen induir a que en “La pascua, la nochebuena y la navidad” (“Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura” -1956) es diga de “la vuelta” de la mona valenciana que “no le vemos ninguna relación espiritual con el significado de la Pascua”.

Aço es repetia durant els tres dies de Pasqua. Com dia Escalante en 1870, “¡De la mona, no se parle, perque la mona de pasqua son tres dies!”. Es interessant saber que els tres dies tradicionals de la mona valenciana, no coincidixen en “Triduum sacrum” o “Triduum Pasqual” eclesiastic que marca el pas de la mort a la resurreccio de Jesucrist i que esta format pel divendres sant -Crist mort-, dissabte sant -Crist en el sepulcre-, i el dumenge de Pasqua -Crist ressuscitat-. Dels tres dies de la mona valenciana, dumenge, dilluns i dimarts, el dilluns o segon dia de pasqua es festa oficial, mantinguent-se el dimarts o tercer dia de la Pasqua valenciana com a festa local en alguns pobles. Es curios que en el dietari de Porcar “Coses evengudes en la ciutat i regne de Valencia” (1589-1628), es parle de que “sa yllustrisima confirmaria tots los tres dies de Pasqua” o de “tots estos tres dies de Pasqua”, en que “los gichs, ab grans festes y alegries…”.

Pero passada la trilogia pasqüera, la festa encara continuava en l’excusa de menjar-se les sobres. En alguns llocs, tambe el dimecres es festa i se li diu el dia del “rosegó”. En alguns pobles, les chiques pagen el chocolate per a mullar les mones sobrants i els chics paguen la beguda. Es “el soterrar” de la mona, que alguns allargaven mes d’un dia, com nos fa saber Escalante en “La Falla de sen Chusep”, fent dir a Valentí “¡De la mona no se parle! / perque la mona de Pascua / son tres dies y ells están / soterrantla una semana”. No hi ha dubte de que ad aço degue ajudar, que la festivitat de sant Vicent Ferrer, que es el dilluns seguent, faça que tota la semana siga festa escolar.

Com a cosa curiosa, saber que el dia 25 de març, en Sandrichián (Ávila), families i amics van al riu i mengen un entrepa en una fogassa de pa, sent tipic que duga tortilla de creïlles, ous, llomello o llonganisses. El dia 26 es conegut com el “día de las sobras”.

Descrit el ritual de la mona valenciana, es dificil trobar-li un sentit cristià, per lo que haurem de buscar en un orige a partir de rituals d’orige pagà, que posteriorment seria integrat en una festivitat cristiana. Al respecte, ya hem vist, que en relacio a la “tornada” de la mona, s’ha escrit que “no le vemos ninguna relación espiritual con el significado de la Pascua”. Tambe els valencians sabiem, que les activitats de la “mona”, no eren massa “santes” o “devotes”, com s’evidencia en un periodic de “El Tío Nelo” que es publicà durant l’any 1862, a on es definix la Pascua valenciana de la següent manera: “Infantiles gentes empinant vel volant milochas / et barbara cacherulos manu pintatos / dum bailant mulieres / libertate non sancta, / et aliis excesis. Pascuam cantemus ! / et mundus cum jubili dicat / bota in mano estomacoque repleto / ecce vita ridentes atque plorantes / moriremur omnes ”. Encara podem aportar mes opinions. Els autors de “La Cueva negra de Fortuna (Murcia) y sus tituli picti”, en la p 153, es referixen a la “mona” parlant de “reminiscencias quizás de algún rito religioso de época precristiana”. Caro Baroja diu que “de todas suertes hay que buscar el origen de los hornazos o monas de Pascua en la antigüedad pagana”. (p 81 de “Ritos y mitos equívocos”).

En el proxim articul, estudiarém la relacio de la Pasqua cristiana en l’equinocci de la primavera d’estiu i vorem la significacio d’este fet astrologic en cultures antigues.

Es cert, que els cronistes en arap, no aclarixen quan es celebrava aci el “nawruz”, i hi han autors que diuen que podien haver coincidit en les festes de “Yannayr”, giner o cap d’any, podent-se basar la confusio, en el fet de que tambe l’equinocci de primavera havia segut considerat com a principi d’any, sent-ho segons el calendari de l’Encarnacio. No obstant, Lévi-Provençal “se inclina a situarlo en el día del equinocio de primavera” (p 188 de “Estudios de historia de Al-Andalus”).

Son curioses algunes celebracions que els cronistes musulmans identifiquen en eixes festes. Per eixemple, en un atra pregunta al “Ulema” Sahnun, es parla de dir als chiquets “traednos huevos y regalos y os llevaremos a las iglesias”. En “El cancionero hispanoárabe” (Madrid, 1984), F. Corriente traduix uns versos de Ibn Quzman (1078-1160), que parlen de que “El rosco se amasa, se venden “gacelas” / goza el primero de año quien tiene dinero”, explicant “gacelas” com “figuritas de animales”. (¿marsapans que ve de “pa de març”? ¿mones?) Al- Marrakusi (m. 1303-04), en la biografia del cordoves Ahmad b. Yahyà (m. 1202), per a explicar una anecdota de la seua vida, nos parla de les figures “que se hacen al-Andalus y el Mágreb en el nayruz, confeccionadas con una masa de harina de flor (huwwari) mezclada con aceite y agua, con la que se hacen panes finos (ragif)…Se moldean y se hacen con ellos figuras de masa que se mezclan con huevo…Los niños se alegran, su regocijo se confirma y presumen del tamaño de cada una…” (“Dulces, vino y oposición política: un estudio biográfico de época almohade” de Manuela Marín). Es important recordar que l’islam condenava la representacio figurativa.

Les figures en pasta que els musulmans nos conten que feen els cristians tributaris, tambe tambe es documenten en la pasqua dels judeus, segons noticia d’un de Segorp que el 17 de febrer de 1321, fon denunciat per haver fet una figura de Jesucrist i haver-la posat al forn: “Moçe, filius Juceffi, sartor judeus Sugurbie, nuper in festo pasche judeorum de quadam massa panis sive paste figuravit formam domini Jhesu Christi crucifixi ipsamque figuram in furno poni et comburi fecit” (96 ACA: C 246: 172r).

A continuacio, procedix estudiar la festa del “Nayruz”, per a vore els punts de contacte en la Pasqua de la mona valenciana. Ya anuncie resultats sorprenents.

Agusti Galbis.

Arquitecte.

AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (IV).

Hem vist que el ritual de la Pasqua de la mona valenciana te poca relacio en el significat espiritual de la Pasqua Cristiana, aixina com que distints estudiosos li veuen clarament un orige pagà precristià. Hem de pensar sobre quin fet relacionat en la Pasqua, ha pogut ser motiu de celebracio en l’antiguitat pagana. I es dificil dubtar de que el nexe d’unio es el fet astrologic de l’equinocci de la primavera d’estiu, perque sabem que la Pasqua cristiana dependix d’eixe moment, celebrant-se el dumenge que seguix a la primera lluna plena, posterior a l’equinocci de primavera. Anem a vore l’importancia d’este fet astrologic en moltes cultures de l’antiguitat. Per a propugnar que el ritual de la Pasqua de la mona valenciana prove d’epoques paganes, haurem de demostrar tambe, que la Pasqua continuà celebrant-se durant l’epoca de dominacio musulmana.

Sabem efectivament, que en la pascua cristiana es celebra la resurreccio de Jesucrist, que segons el evangelis, tingue lloc a uns dies d’haver-se celebrat la pasqua hebrea o “Pesah”, -relacionada en la raïl siriaca “psch”, que vol dir estar content i fer festa-, en motiu de la conmemoracio de l’eixida d’Egipte, que diu l’antic testament, que havia tingut lloc en la mija nit de la lluna plena de l’equinocci de la primavera d’estiu, per lo qual, a pesar de que el calendari judeu es llunar, s’ajusta al solar en una exactitut tal, que la pasqua judea, que celebren la nit del dia 14 al 15 del mes de Nissan (març-abril), sempre ha coincidit i coincidirà previsiblement en l’estacio solar de la primavera.

El moment de celebracio de la Pasqua cristiana, fon establit pel concili de Nicea l’any 325, sent que hi havia moltes discrepancies en quant al moment en que s’havia de celebrar, algunes de les quals encara perduren hui en dia. Per aixo, en este concili, s’acordà que la Pasqua es celebrara el dumenge que seguix a la primera lluna plena, posterior a l’equinocci de primavera, establint este el dia 21 de març. Per aixo, el 22 de març es la primera data possible per a la Pasqua, sent l’ultima el 18 d’abril. I d’ahí, l’existencia de dites com “Pasqua marçal /fam o mortaldat” que du Carles Ros en el seu “Tratat de adages y refranys valencians…” o aquella que diu que “Altes o baixes, per abril les pasques”. S’ha de tindre en conte que la data de la Pasqua, es molt important en el calendari cristià, perque determina tant el periodo anterior dels 40 dies previs al dijous sant, corresponents a la Quaresma, com els 50 posteriors al dumenge de resurreccio, que es tanquen en Pentecostes, Pasqua del Espirit Sant, Pasqua Granada o “Pascha de Cinquagesima”.

Hem de coneixer que l’equinocci de primavera, es correspon en el moment en que la duracio del dia s’iguala a la de la nit, a partir del qual la llum del dia guanya a la foscor de la nit, donant pas a la primavera d’estiu. Es tracta d’un moment astrologic celebrat per moltes religions de l’antiguitat pagana que practicaven el cult al sol, en moltes de les quals marcava el primer dia de l’any d’un calendari solar. Este calendari regia per eixemple en el zoroastrisme de l’antic imperi persa. Ptolomeo afirma que els egipcis Conon i Meton havien determinat el dia de l’equinoci de primavera en el 25 de març / 29 de Phamenoth. Els romans tingueren un calendari llunar fins a la reforma juliana en que canviaren a un calendari solar, determinant el 25 de març com el dia del equinocci de primavera. En angles, Pasqua es diu “easter” i “eosturmonath” era l’antic nom anglosaxo del mes d’abril, segons nos informa Beda el Venerable en “De Temporum Ratione”, en honor de “Eostre”, nom de la divinitat de la primavera d’estiu, relacionada el “Eos” grec i la “Aurora” romana. L’idea de que l’equinocci de primavera era el principi de moltes coses, es troba en l’antic calendari judeu, segons el qual la creacio havia començat el dia de l’equinocci de primavera de l’any 3.751 a. C. Esta idea fon seguida per alguns cristians primitius trobant-se present en “De Pascha computus” (243), en el qual es diu que la Creacio havia començat a 25 de març i que Jesucrist havia naixcut tres dies mes tart, es dir, el mateix dia de la creacio biblica del sol. Posteriorment el 25 de març es celebrarà l’Anunciacio-Encarnacio i Jesus naixerà als 9 mesos, el 25 de decembre. Per aixo, el 25 de març marcarà el comput del calendari de l’encarnacio o “Anno incarnatione Domini”, calendari que gastà la cancelleria del Sit en Valencia (vore “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”).

Ya hem dit que per a mantindre que el ritual de la Pascua de la mona valenciana prove de rituals precristians heretats dels iberorromans valencians, s’ha de demostrar que la Pasqua continuà celebrant-se durant l’epoca de dominacio musulmana, a lo que procedim a continuacio.

I sabem que aixina fon durant el califat de Damasc, perque la coneguda com a “Crónica mozárabe de 754”, nos fa saber de l’existencia d’un tractat dirigit als cristians sevillans per celebrar erroneament les pasques “habitatores in Hispali propter Paschas erroneas, quae ab eis sunt celebratae”. Ya en l’emirat de Cordova, es te constancia d’una decretal que el papa Adria I (772-795), envià a Hispania / al-Andalus, tambe en relacio al dia en que s’havia de celebrar la Pasqua “Quod si plenilunium quartodecimo scilicet die lunae Sanctum Pascha mininte sit celebratunt…”. Coneguem que tambe es celebraven durant el califat de Cordova, perque el calendari bilingüe conegut com a “Calendari de Cordova” dedicat al califa al-Hakam (961-976), pel mege i historiador Arib b. Sad (m 980) i el bisbe Rabi b. Zayd (conegut com a Recemund), aludix al dia 22 de març com a la primera data possible per a celebrar la Pasqua, “V A XII D XI kalendas. Primum Pascha. Hic est primus dies seculi, qui natalis mundi uocatur, et in eo comedit Dominus Ihesus Pascha” i al 18 d’abril com a l’ultima “VII IIII AC XIIII kalendas. Ultimum terminum Pasche” (“Textos y estudios sobre astronomía española en el s. XIII”, a on Juan Vernet reproduix el “Liber Regius sive descriptio temporum anni”, versio llatina del “Calendari de Cordova” feta sobre l’any 1235).

I pareix ser que de tota la liturgia cristiana relacionada en la data de la Pasqua de resurrecio, no nomes es celebraven les Pasques. La festa de Pentecostes (“Yawm al-ansara maharyan ayam al-Andalus”), es citada per Ibn Hayyan (987-1075) en al-Muqtabis (p 61 de “El enemigo en el espejo” de Ron Barkai). El Dijous Sant es nomenat per Al-Turtusi (1059-1131), com a “jueves de abril” o “jamis abril”, considerant “innovacio” que els musulmans el celebraren, com feen els “ayam” o cristians tributaris. Denuncia igualment “que los hombres salgan, en grupos separados, en compañía de las mujeres, mezclándose en la diversión”. (p 251 de “Estudios de historia de Al-Andalus”). El Divendres Sant tambe es nomenat en una versio de l’acte pel qual Zayyan entregà la ciutat de Valencia a Jaume I, dient-li Zayyan que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 de “La Valencia musulmana” de Vicente Coscollà).

Es te constancia de preguntes que li feren al “Ulema” Sahnun (m 854) en relacio a si era llicit que els musulmans menjaren lo que els cristians preparaven en les seues festes “¿Te parece que no debe comerse de lo que preparan en días tales como el ‘milad’, el ‘maharayan’ y el ‘nayruz’?”. Sabem que Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 1183), descendent de valencians emigrats a Cordova, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. (p 227-234 de “Estudios de historia de Al-Andalus” de Fernando de la Granja).

Entre les festes nomenades, que pareix ser que celebraven tant els descendents dels antics pobladors que continuaven sent cristians en la condicio de la “dimma” o pacte de proteccio, com aquells que s’havien convertit a l’islam, el “nawruz” o “nayruz”, i el “mahragan” o “muharran”, eren definits en noms no arabics, agarrats del persa, llengua en la que feen referencia a l’equinocci de primavera i al solstici d’estiu respectivament. En arap, no existia paraula per a nomenar-los, perque el calendari musulmà depen exclusivament de la lluna, i no te concordancia alguna en l’any solar, podent coincidir l’equinocci de primavera en qualsevol dels seus mesos. Segurament en l’importacio del nom, es produi una identificacio de les celebracions dels pobladors autoctons d’Hispania/al Andalus, i aquelles propies del zoroastrisme que es celebraven en territoris de l’antic imperi sasanida, a on l’islam s’havia impost des del s. VII, pero que no havia pogut fer desapareixer.

Es cert, que els cronistes en arap, no aclarixen quan es celebrava aci el “nawruz”, i hi han autors que diuen que podien haver coincidit en les festes de “Yannayr”, giner o cap d’any, podent-se basar la confusio, en el fet de que tambe l’equinocci de primavera havia segut considerat com a principi d’any, sent-ho segons el calendari de l’Encarnacio. No obstant, Lévi-Provençal “se inclina a situarlo en el día del equinocio de primavera” (p 188 de “Estudios de historia de Al-Andalus”).

Son curioses algunes celebracions que els cronistes musulmans identifiquen en eixes festes. Per eixemple, en un atra pregunta al “Ulema” Sahnun, es parla de dir als chiquets “traednos huevos y regalos y os llevaremos a las iglesias”. En “El cancionero hispanoárabe” (Madrid, 1984), F. Corriente traduix uns versos de Ibn Quzman (1078-1160), que parlen de que “El rosco se amasa, se venden “gacelas” / goza el primero de año quien tiene dinero”, explicant “gacelas” com “figuritas de animales”. (¿marsapans que ve de “pa de març”? ¿mones?) Al- Marrakusi (m. 1303-04), en la biografia del cordoves Ahmad b. Yahyà (m. 1202), per a explicar una anecdota de la seua vida, nos parla de les figures “que se hacen al-Andalus y el Mágreb en el nayruz, confeccionadas con una masa de harina de flor (huwwari) mezclada con aceite y agua, con la que se hacen panes finos (ragif)…Se moldean y se hacen con ellos figuras de masa que se mezclan con huevo…Los niños se alegran, su regocijo se confirma y presumen del tamaño de cada una…” (“Dulces, vino y oposición política: un estudio biográfico de época almohade” de Manuela Marín). Es important recordar que l’islam condenava la representacio figurativa.

Les figures en pasta que els musulmans nos conten que feen els cristians tributaris, tambe tambe es documenten en la pasqua dels judeus, segons noticia d’un de Segorp que el 17 de febrer de 1321, fon denunciat per haver fet una figura de Jesucrist i haver-la posat al forn: “Moçe, filius Juceffi, sartor judeus Sugurbie, nuper in festo pasche judeorum de quadam massa panis sive paste figuravit formam domini Jhesu Christi crucifixi ipsamque figuram in furno poni et comburi fecit” (96 ACA: C 246: 172r).

A continuacio, procedix estudiar la festa del “Nayruz”, per a vore els punts de contacte en la Pasqua de la mona valenciana. Ya anuncie resultats sorprenents.

Agusti Galbis.

Arquitecte.

AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (V).

Hem parlat sobre l’orige pagà del ritual que caracterisa la mona valenciana i la relacio de la Pasqua en la celebracio de l’equinocci de primavera. Hem vist que els cronistes musulmans parlaven de que cristians i musulmans, s’ajuntaven a celebrar una festa que nomenaven en el nom persa de “nawruz”, “nayruz”, “nowruz” o “no-ruz”, en la qual es celebra l’equinocci de primavera. Esta festa propia del cult solar zoroastrisme, religio anterior al naiximent de Crist, no ha pogut ser desarraïlada per l’islam dominant des del s. VII, per lo que continua celebrant-se hui en dia, havent segut declarada Patrimoni Inmaterial de l’Humanitat per l’Unesco en l’any 2009.

A continuacio anem a procedir a vore algunes caracteristiques actuals o historiques, de les celebracions de l’equinoci de primavera propies del “nawruz”. Per a fer-ho, gastarém, tant els texts de l’Unesco -en la pagina web de l’Unesco, hi ha un resum de caracteristiques en castellà, que està ampliant en angles-, com uns atres llibres.

Segons el resum de l’Unesco, trobem que durant la festivitat, es fan “juegos ancestrales”, que “se interpretan cantos, se ejecutan danzas y se celebran comidas…”. Es diu que “Los que más gozan de las festividades son los niños, que participan en numerosas actividades como la decoración de huevos duros”.

Pero escomençant pel principi, resulta, que l’ultima nit de l’any persa, previament al “Nawruz”, te lloc la tradicio nomenada “Kuze Shekastan”, consistent en “the breaking of earthen jars which symbolically hold ones bad fortune”, es dir, en trencar olles de fanc que simbolicament contenen mala sort. (“Encyclopedia of Observances, Holidays and Celebrations”). A partir del dia següent, s’han de pendre menjars especials aixina com estrenar roba, -“eating of special food, and the wearing of new clothes”. El menjar ha de ser de temporada, -“serve food of the new season”. (p 559 del vol 1 de l’enciclopedia “Medieval islamic civilizacion” Josef W. Meri, Jere L. Bacharach).

La taula del Naw-Ruz, es decora en fruits, pastiços, ous colorejats i unes atres delicies, -“The table is decorated with fruit, cakes, coloured eggs and other treats”. (“Naw-Ruz: The Baha'i New Year” de John Walbridge), i l’Unesco nos diu que els chiquets participen activament en les festes, i ajuden a colorejar i decorar els ous bollits, en els que juguen finalment, senyalant que el donar color als ous, es una activitat exclusiva del “Nourouz”, -“children participate in the event actively, in such rituals as coloring and decorating the cooked eggs…who finally they play games with the said eggs…It should be said that coloring eggs is an exclusive activity of Nourouz”. Afig que durant esta epoca, es fan artefactes i joguets per als chiquets, -“producing artifacts and toys for children”.

El dia de “Sizdah-be-dar”, el dia 13 del mes de “Farvardin” (2 d’abril), les families ixen al camp a menjar, -“Is it traditional for families to go to the countryside to picnic”. (“World and Its Peoples: Arabian Peninsula”. Marshall Cavendish. -2006. pp 526-527). Pero no se’n van al camp a qualsevol puesto, perque busquen estar junt a un riu o un estany, -“Zoroastrians therefore make a special effort to spend the day beside a river or a lake”. (“Zoroastrian Heritage” de K. E. Eduljee). Estos “picnics” familiars, estan usualment acompayats de musica i balls, -“often accompanied by music and dancing, usually at family picnics”. (“Calendar of Historical Events, Births, Holidays and Observances”). L’Unesco afig el foc a la festa, quan diu que la gent es meneja entre focs cantant cançons tradicionals i ballant en torn al foc, o prop de l’aigua, -“people may move in between piles of fire, singing traditionals sons, and dance around fire, or near water”.

Sent que actualment Iran es un pais musulmà, per a saber si es bevia vi, hem d’anar a referencies historiques. I efectivament, en estes festes, la gent bevia vi i cervesa; alguns rodejaven als viagers i els esguitaven en aigua bruta o vi i uns atres es llançaven ous els uns als atres, -“The people drank wine and beer; there were those who ambushed travelers and sprayed them with filthy water or wine, and others threw eggs on one another”-, estant documentada l’existencia de musulmans beguent vi en public, com els no musulmans o dhimmis, -“There is a report about muslims drinking wine in public… like the non muslims (dhimmis)”. Sabem tambe que les classes altes tambe estaven expostes a les bromes, -“Even emirs and dignitaires were exposed to this sort of ridicule”. (p 559 del vol. 1 de “Medieval islamic civilizacion”).

Finalment, en el llibre citat en el paragraf anterior, tambe es parla de que els jocs d’aigua tenien connotacions sexuals, -“Sexual overtones were expressed in the play of water games”-, idea que es reforça quan llegim sobre mascarades i jocs sexuals, -“masquerades and sexual games”. (p 249 de “The formation of Islam: religion and society in the Near East, 600-1800” de Porter Berkey -2003).

Pareix impossible pensar que totes les coincidencies entre les caracteristiques del “Nawruz” actual i historic d’Iran, i aquelles propies de la celebracio de la mona valenciana, siguen fruit de la casualitat, sabent sobre tot, que els escritors en arap d’Hispania / al-Andalus, li dien “Nawruz” a una festa del calendari solar celebrada pels habitants autoctons, tant aquells que continuaven sent cristians, com aquells que s’havien convertit a l’islam. Sent que les celebracions del ritual de la mona, tampoc casen en l’ortodoxia cristiana, nomes queda comprovar si estes podrien provindre de les celebracions d’unes festes solars primigenies dedicades a l’equinocci de primavera, que al igual que els iranis actuals, podriem haver heretades de costums ancestrals, l’orige de les quals, no podria estar mes que en els ibers valencians. Per a poder llançar l’hipotesis, s’hauria de comprovar en primer lloc, que els ibers valencians es trobaven entre els pobles de l’antiguitat que practicaven el cult al sol.

Trobem la resposta en el treball “Ciclos de tiempo en la cultura ibérica: la orientación astronómica en el templo del tossal de sant Miquel de Llíria” (Trabajos de prehistoria 63, No 1, Enero-Junio 2006, pp. 167-178), a on es parla de “un especial protagonismo del paso del sol por los equinoccios en el calendario ritual ibérico”, cosa que demostren per l’orientacio del temple iber de Lliria, afirmant que eixa relacio astronomica “la pudimos comprobar observando el orto solar el día 21 de marzo de 2004, el día posterior al equinoccio de primavera de aquel año”. Probablement, el cult al sol dels ibers, esta relacionat en el cult al bou, del que parlàrem en “Notes d´etnologia valenciana- els bous i la magia”, sent que quan els ibers valencians miraven al cel durant els equinoccis de primavera, veen una silueta pareguda a un bou, que segurament identificaren en la divinitat que permetia la ‘resurreccio’ de la vegetacio i de les collites, permetent el pas de la mort a la vida. Aixo succeia, perque els milenis IV y III a. C, periodo durant el qual sorgiren i adquiriren forma les religions de l’Orient Proxim, formen part de l’era de Tauro. (Vore “Matiz religioso de dos obras escultóricas del parque de Elche” de Rafael Ramos Fernández).

La conclusio d’est articul es que vistes les sorprenents similituts entre les celebracions zoroastriques del “nayruz”, en motiu de l’equinocci de primavera i aquelles que formen part del ritual de la Pascua de la mona valenciana; vist que el domini islamic de 14 sigles en els territoris a on es celebra el “nayruz”, no han pogut acabar en ell; vist que el cult al sol propi del zoroastrisme, tambe formava part de la cultura dels ibers valencians; vist que durant el domini islamic de 5 sigles del nostre territori, es troba documentat que els cronistes musulmans parlaven d’una festa popular a la que nomenaven “nayruz”, son tot motius, pels quals pot concloure’s, que el ritual de la Pascua de la mona valenciana, podria tindre els seus origens en celebracions de cult al sol propies del ibers valencians.

Esta conclusio seria una prova mes de que el poble valencià actual es el resultat d’una continuitat poblacional des dels iberorromans valencians, desvirtuant les teories de ruptures poblacionals que tant agraden de forma interessada ad alguns catalans i acatalanats en general.

Agusti Galbis,

Arquitecte.

AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (VI).

Vist que el ritual propi de la Pasqua de la mona valenciana podria falcar les seues raïls en els ibers valencians, ya toca anar concretant en el contingut de la cistella de la mona, cosa que pot anar acostant-nos a un possible orige etimologic de la paraula “mona”.

Previament, crec interessant fer un incis, en el fet de que tant els cronistes musulmans com els cronistes cristians de l’alta i de la baixa edat mija, passaven absolutament de donar referencies de la vida del poble pla, dedicant-se fonamentalment a temes de batalletes d’eixercits de mercenaris comandats per la “noblea”, generalment orientades a glorificar als personages i a la seua religio. Per aixo, per a trobar referencies a eixe poble, no queda mes remei que espigolar entre multitut de texts, agrupant referencies tangencials. Aixo feu Ahmed Tahiri en relacio a l’epoca de dominacio musulmana en “Las clases populares en al-Andalus”, i el seu contingut i una atra documentacio, nos donà peu per a escriure sobre “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”.

El panorama en els moments posteriors a la reconquista cristiana es exactament el mateix, i les referencies a festes populars inexistents. Eixa podria ser la causa per la qual la primera referencia textual que trobem referent a la mona de Pascua es del s. XV. Pero tambe espigolant, podriem trobar alguna referencia textual que podria estar relacionada. Podriem pensar si els refrigeris, beurages, menjars, aliments i begudes “certa prandia, bevragia, comestiones, pastus potationes seu abadagia”, que duia a bufes i fartades indegudes “ingurgitationes, ebrietates et comessationes indebitae”, que es donaven en certes epoques de l’any “certis anni temporibus”, en alguns llocs de la Provincia Tarraconense, dels que es parla en els Concilis de Tarragona (1291-1292) i de Lleida (1294), i que comentàrem en “Notes d’etnologia valenciana: els Porrats (IV)”, podrien descriure d’alguna manera fets de la Pasqua de la mona valenciana.

Per a acabar l’incis, es curios que Jaume I, en el “Libre dels feyts”, escriu que “dien que han stat al Pug de les Pascues, qui es denant Muruedre per III milles, e han stat aquí, axi com vos los manas, per II dies, e corregren a Val de Segon…”. Badia i Margarit, en “Toponímia de la conquesta de Borriana segons la Crónica de Jaume I”, (p. 6 de “La Corona de Aragón y las lenguas románicas” .-1989) escriu que “Al relat de la campanya de Borriana hi ha encara dues mencions toponímiques més, provocades per aquells qui fan saber al rei que han estat al Puig de les Pasqües” Afig que “No hem pogut identificar aquest Puig de les Pasques” dient que “Sense dubte duia aquest nom un dels nombrosos turons o muntanyes que es troben al nord de Morvedre, peró avui no n’ha quedat cap rastre”. Manuel Civera i Gómez en “La jueria de Morvedre” inventa que “el puig ben bé podria ser el lloc on celebrava la Pasqua la comunitat jueva” i manté que “…l’antropònim Puig de Pasqües l’assumí molt presumiblement una família de conversos en el segle XV”. Tant perque els judeus no celebraven ni celebren la seua Pasqua eixint al camp, com pel fet d’haver-se convertit en antroponim d’un convers al cristianisme, ¿No es mes llogic pensar que el Puig de les Pasqües era el lloc a on tant els cristians com els musulmans valencians anaven a menjar-se la mona, celebrant l’equinocci de primavera, identificat en la pasqua cristiana? ¿Estarem davant de la primera referencia cristiana posterior a la reconquista, que es referix a la Pasqua de la mona valenciana?

Acabat l’incis, i escomençant en l’objecte del present articul, hem de saber que l’estudi del significat de la “fiesta de las Mondas” del Camp de Talavera, en Toledo, o de “las móndidas” de San Pedro Manrique, en Soria, podria acostar-nos a entendre tant el contingut de la cistella de la mona, com un probable orige etimologic.

L’orige pagà de “las Mondas de Talavera”, fon posat de manifest per Cervantes, en “Los trabajos de Persiles y Segismunda”, parlant de “celebrar la gran fiesta de la Monda, que trae su origen de muchos años antes que Cristo naciese…”. Caro Baroja analisa les dos festes, que basicament consistixen en unes particulars ofrenes a la Mare de Deu, entre les p 31 i 76 del seu llibre “Ritos y mitos equívocos”, aplegant a la conclusio de que les dos deriven de vells rituals grecorromans que es celebraven entre el 4 i el 19 d’abril, dedicats a la deesa de l’agricultura Ceres -d’a on deriva la paraula cereal-. Caro Baroja conclou en la p 57 del llibre citat, que “la voz ‘monda’, que viene de un neutro plural ‘munda’”, es troba relacionada en “la idea de ‘mundum’ o ‘mundus Cereis’”, que es referia al contingut de les “cistae” o cistelles mistiques que s’oferien a la deesa Ceres, contingut “secret” per als no iniciats en el cult. Caro Baroja nos diu que en eixe contingut, “predominaban las tortas y pasteles de formas diversas”, cosa que comprovem quan Sant Climent d’Alejandria (c. 150- c. 215-217), en el seu llibre “Protrepticus” o “Exhortacio als grecs”, es burla del contingut de les cistelles mistiques dient que portaven Pastiços de llavoretes d’alegria (Sesamum orientale) i mel, coques en forma piramidal, globulars i planes, en botonets a modo de melics, grans de sal, i serps (o figuracions), ademes de magranes, tronchos de vegetals, canyaferles, hedres, pastiços redons i cascall.

Partint de la proposta etimologica de que “mona” puga derivar de “monda” per reduccio del grup –nd a –d i sent que “monda” es el contingut d’unes cistelles, aço explicaria el motiu pel qual tots els valencians diem “mona” a tot el contingut de la cistella o el berenar de la Pasqua sense coincidir en el del pastiç mes representatiu, que en alguns llocs, hauria pres el nom del conjunt de la cistella precisament per ser-ho.

¿I en relacio al contingut de la cistella? Predominen pastiços en distintes formes, i en la “mona” poden haver “tonyes”, “rosques”, “fogasses”, “congrets”, “reganyades”, “coques boves” “pans socarrats”… Hi ha de “globulars” i de “redons”, i no podem deixar de pensar en el “panou”. Hi ha algun en forma de serp, i resulta que eixa es la forma mes representativa de la “mona”. Algun dels pastiços porta ¡llavoretes! De fruita trobem la magrana, que aci no es d’esta temporada i que es substituida per la taronja. Si parlem dels tronchos de vegetal, ¿Quin troncho mes representatiu que el de l’ensisam, que no pot faltar en la cistella de la mona? Per ultim entre atres coses, “grans de sal”. ¿No es representatiu que els no valencians destacaren de la mona “el ensisam, la sal, la toronja” (vore cita anterior d’ Asín Arbos).

Pareix evident que les cerimonies dedicades a Ceres, deesa romana de l’agricultura, emparentada en la Demeter grega, no poden desvincular-se dels rituals de celebracio d’adveniment de la primavera d’estiu agricola, celebrades en el “Nayruz”. Es interessant saber que per unes terracotes trobades en la ciutat de Valencia, d’epoca republicana, que representen a Ceres, s’ha pogut constatar el seu cult en terres valencianes. (“Una fundación de Valencia (Hispania)” de Miquel Ramón Martí Matías) ¿Es desacralisaria, fins al punt de que l’objecte secret d’una ofrena a Ceres, acabara incorporant-se a una festa popular, inclus donant-li nom?

En el següent articul, repassarém totes les distintes propostes etimologiques que s’han donat a la paraula “mona”.

Agusti Galbis.

Arquitecte.

AGUSTI BALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (VII).

S’ha escrit molt i variat sobre l’orige de la paraula “Mona”. De llegenda ha de ser calificada l’historia de que el nom prove del malnom d’una vella musulmana a qui dien “la mona”, que “inventà” un pastiç fet en farina molt blanca i en ous, gracies al qual es curà una reina mora d’un mal misterios. De destrellatades han de ser calificades afirmacions com la del català de Tremp, Joaquín Bastús, qui escrivia l’any 1862 que el nom de “mona” era “por la figura de Mona que solia y suele darse a la pasta o rosca que llevan los huevos”. (p 226 de “El Trivio y el cuadrivio”), que encara hui continuen mantinguent alguns, com podem vore en “Tradicions santcugatenques” a on es diu que “El nom de mona sorgí del fet que molts artesans de l’art més dolç col·locaven micos o mones sobre el tortell”.

Una etimologia a partir de l’arap, es la que consta actualment en el DRAE, a on per a la segon acepcio de “mona” corresponent a “hornazo (rosca con huevos)”, es manté que ve “Del ár. hisp. máwna, y este del ár. clás. ma’ūnah”, que vol dir, segons Corominas, “proveiments, queviures”. Rodant sobre l’eix d’esta teoria, es troben afirmacions que parlen de que posteriorment a la reconquista, els musulmans tenien “la costumbre de regalar a sus señores una mona como presente en los primeros días de la primavera”. (“Valencia pintoresca y tradicional” de José Soler Carnicer), sent estrany que tractant-se una suposta “costum”, estiga absolutament indocumentada. S’ha de dir que en el “Vocabulista arauigo en letra castellana” de Pedro de Alcalá “horonazo de gueuos” es traduit com “Raguifa.ragaif”; (en portugues els diuen “regueifa”), “Rosca de pan” com “cahca.cahq” i “pan blanco” com “Darmaq” (d’a on “adargama”, “genero de pan darmach…que por regalo se haze” fet d’una “harina albissima” o molt blanca, segons Francisco Sanchez de Oropesa (s. XVI), mege valencià establit en Sevilla). Comprovem que res que puga semblar-se a “mona”.

L’orige a partir del llati es defes per eixemple per Corominas en el DELC, per Marcel Bataillon en “Mona: Étude etymologique” i per Caro Baroja. Segons esta hipotesis, “mona” podia ser una sustantivacio de l’adjetiu llati femeni “munda” (net, pur, fi), que, quan anava associat al pa, volia dir, un pa de calitat. L’eixemple de l’associacio el trobem en canon VI del XVI Concili de Toledo de l’any 693, en “De integra oblata et ex studio praeparata in sacrificio offerenda”, a on es diu que el pa de l’eucaristia ha de ser “panes mundos et ex studio praeparatos”, o pans nets, fins i preparats per a l’ocasio. La substantivacio de l’adjetiu es troba en el “Elucidário das palavras, termos e frases que em Portugal antigamente se usaram e que hoje regularmente se ignoram” de Viterbo (1744-1822), en document del monasteri portugues de Pendorada a on es parla de “Sete mondas centêas pera vós, e pera a manceba: e darem-vos raçom de vinho d’adega…”. Viterbo, definix mondas como “michas, pão pequeno, de centeio, ou milho, e de toda a peneira, que ainda hoje se costuma dar aos pobres nas portarias das ordens monacais” o pa chicotet de centeno o mill que encara es gasta en les ordens monacals, per a donar als pobres. Es curios trobar que en el “Dicionario fraseoloxico siglo XXI castelan-galego” es llig que “ser a do demo e a mona” equival a “Merienda”, aixina com que en “Dicionário hebráico-portugues”, Rifka Berezin traduix una paraula hebrea com a “monda, retirada de ervas daninhas; celebraçao de jubileu”.

L’orige a partir del llati “monda”, exigix la reduccio del grup –nd a –d, de “monda” a “mona”, de forma analoga a l’evolucio de “candela” a “canela”, fet que varem estudiar en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”, comprovant que esta evolucio era propia de la llengua valenciana prejaumina. No obstant, es dona la casualitat de que “mondar”, en el significat de netejar, es precisament una paraula viva en llengua valenciana en la qual no s’ha donat eixa reduccio. Eixa no reduccio, es troba present en l’expressio “fer monda”, que vol dir netejar les cequies, encara que tambe es poden “mondar” nesples o faves i tampoc es donava en 1269 “el çarig (safareig) que sia mondat…” ni en 1275 “e que faça mondar les cequies…” (“Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina”) ¿Podria ser que s’haguera produit la reduccio en un significat i no en un atre?

Pero encara podriem tirar arrere, a epoca dels ibers valencians, i trobar l’orige etimologic del la paraula “mona” en un “munno” - “munna” prerromans, orige de moltes paraules en coincidents caracteristiques morfologiques. Si atenem a l’orografia, per eixemple, en euskera, “muño” vol dir lloma; “mun”, tossal i “munaizka” tossal menut. “Mona” es un lloc d’una montanya sobre Oporto i en territori valencià, “La Mona”, es el nom de tossals de Xabia, Xativa i Lliria, existint tambe en alguns llocs accidents orografics en el nom de “Moneta”. Segons Corominas, “Mona” es tracta d’un terme que detecta “en altres pobles no lluntans des de Dénia a Ontinyent i amb el sentit de ‘turonet’, mot d’origen incert, aquest (probablement heretat del mossàrab)” (“Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (2001) València”). Existixen variants com el tossal de “Monyo” que es troba en Benifallim i el de “Monyinos”, en Aigües de Busot. En epoca de Jaume Roig, havia de tindre un significat ben viu, per quan en el seu “Spill”, nos parla de “hun vell monet / o çerronet”. Es interessant coneixer que en l’Hispania romana s’ha detectat un cult prerromà a les “Matribus monitucinis”. Els prerromans “munno” - “munna”, podrien ser l’orige etimologic de paraules valencianes com “monyica”, “mondongo”, “bonyigo”, “bonyiga” o “monjoya” (fita de pedra). Crida l’atencio el llegir que en “La Sénia”, “la paraula manjoia designa una especie de mona de pasqua” (p 10 de “La cuina de les Terres de l'Ebre…” de M.Carme Queralt). Observem per tant, que una raïl prerromana pot trobar-se present, tant en elements naturals com artificials, coincidint tots ells en una forma arredonida i que sobreix com un bony.

En relacio a esta ultima proposta, pot ser significatiu que les hipotesis etimologiques a partir de l’arap i del llati, expliquen prou dificilment la “mona” en que els valencians nomenem a una caguerada de considerable tamany i forma redoneta, cosa que aclariria l’orige prerromà. ¿Podria ser la semblança morfologica la que justificara l’orige etimologic de la mona gastronomica, que en cas de referir-se al pastiç, es voria reforçat pels significats llatins i araps?

Encara farem una ultima part, per a parlar d’algunes cosetes que no poden quedar despenjades de la Pasqua de la mona valenciana, com es el joc de la milocha.

Agusti Galbis

Arquitecte.

AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (i VIII).

No podria acabar-se un articul sobre la Pasqua de la mona valenciana, sense deixar-li un lloquet a la milocha o cacherulo. Lo primer que hem de saber, es que els experts diuen que la milocha es fa plegant paper, sense varetes rigidisadores, mentres que el cacherulo sí que ne du i te forma hexagonal.

No hi ha polemica en quant a que la milocha te el seu orige en la China, poguent haver segut duta a territori valencià pels musulmans. La relacio dels musulmans hispans i el vol, es troba documentada en Abu l-Qasim Abbas Ibn Firnas, mort el 887, qui construi una maquina voladora, ademes de que ell mateix es fabricà un trage en ales, en el qual es llançà des de la russafa de Cordova. Segons al-Maqqari, el seu rival Mu’min ibn Sa’id digue d’ell que “Supera al ave fénix en su vuelo /al vestir su cuerpo con plumas de buitre”. Agustín de Rojas (1572 a.1635), en “El viage entretenido”, nos parla d’un valencià “en el Reyno de Valencia / Que me dixo ser su patria” que imità a Ibn Firnas l’any 1603. La historia començà quan li digue al seu fill que “Aquestas alas me ataras /A las brazos pienso yo / Que qual las aves volara”. Fet l’experiment, acabà en el riu “Llega y dale y por volar / Acia el cielo da en el agua / Que era un pequeñuelo arroyo / Que al pie de aquel monte estaba”, resultant que “Quebróse el misero viejo / Los brazos y las quixadas / Una pierna y la cabeza”. Preguntat per la rao per la qual no havia volat “Le respondió que la cola / Que á no faltarle volara”. La relacio dels valencians en el vol, segui quan en 1909, el primer avio espanyol despegà de Paterna comandat per Joan Olivert.

Pero tornant al joc de Pasqua, sabem que la paraula “milocha”, ve de l’associacio del seu vol, en el d’una au rapaç del mateix nom, que te orige en el llati “milvus” o milà. Curiosament, en angles es diu “kite”, nom equivalent al del milà. Gregori Mayans (1699-1781), posà de manifest la polisemia, donant dos accepcions de “milocha”: 1.- “cierta ave”; 2.- “cometa”.

Com a nom valencià d’un pardal, la paraula “milocha”, es troba documentada en el “Vocabulario del Humanista” de Palmireno (1524-1579), i la seua antiguitat es troba acreditada per l’existencia d’una partida en Atzuvia de Pego dita “La milocha”. No hi ha dubte de que es tracta d’una paraula propia dels descendents dels iberorromans valencians que vixqueren “sots senyoria de moros”.

Referida a l’instrument que es fa volar en Pasques, la primera volta que he trobat documentada la paraula “milocha”, es en el Dietari de Jeroni Soria, qui nos conta que a 3 de Maig de 1528, en una desfilada que es feu en honor de l´emperador Carles I, els barreters, prepararen un torre de canya cuberta de tarongers, i quan passà per davant de la finestra per a on mirava, “…obriren la torre e ixque hun corp e sis miloches e trenta gosos…”. En “El poder real en la Corona de Aragón: siglos XIV-XVI”, es diu que fon el moment en que deixaren eixir “un cuervo, seis cometas de artificio y treinta perros espantados”. Mes avant, tornem a trobar-la com a nom del joguet en el llibre de Joan Porcar (1589-1629) “Coses evengudes en la civtat y regne de Valencia”, qui nos conta que el 26 d’abril de 1606, es volava en la ciutat de Valencia “una com a milocha ab la figura de sant Vicent Ferrer y al peu les armes de Valencia”. En el sigle següent, Morlà, en “Octaves escrites en la justa de sent Gregori”, escriu que “Quan yo paper no tinga, de ma clocha / de llens li fare una milocha”.

Que era una activitat popular que a voltes produia accidents, ho sabem pel propi Porcar qui nos conta, que tercer día de Pasqua de 1614 un chiquet que “…estaua en lo hort foral portal de sant Vicent, caygue del terrat de la casa bolant vna milocha”. El dietari Ayerdi nos diu per a l’any 1664, que “Dit dia, a les onze del mati, en la parroquia de Senta Creu, caigue un chich de un terrat, bolant una milocha, y alli mateix mori rebentat”. Per aixo, duia aparellada prohibicions. L’u de març de 1737 es feu prego en la ciutat de Valencia, segons el qual “ninguna persona de cualquier edad y calidad que sea, así en esta ciudad como en sus arrauales no buele ni permita bolar en sus torres, texados, ni terrados Milochas…”. La prohibicio era deguada a que “por este tiempo se suelen experimentar algunas desgracias de bolar milochas en las torres, terrados y texados”, havent hagut un mort el dia anterior. De 9 d’octubre de 1792 es el bando del corregidor de la ciutat de Valencia Joaquín de Pareja y Obregón pel qual es prohibien certs jocs, aixina com “volar cometas ni otro genero que pueda romper o maltratar dichos Faroles, bajo la pena de tres días de cárcel”. De 23 de Març de 1823 es un atre “prohibiendo se eleven cometas desde los terrados, ni aún desde el suelo, á grande altura de día y mucho menos por las noches con luces”.

El vol de les miloches, aprofità inclus per a fer ciencia, cosa que posà de manifest Jorge Juan (1713-1773), valencià de Novelda, en el seu llibre “Sobre la theoría de los cometas que vuelan los niños…”.

El 16 d’abril de 1911, es feu en el Circul de belles arts de Valencia un concurs de mones i cacherulos que recordà Escalante en “La mona de pascua”, qui diu “mira eixa exposició / cacherulera, aon s´encanten / embelesats tots els chics… plena de miloches blanques / i vistosos cacherulos / que pengen bambolejant-se…”. El premi als tres millors cacherulos foren les tres millors mones. S’enviaren 100 d’elles a l’Associacio Valenciana de Caritat, 50 a l’asil de sant Joan de Deu i 50 al de sant Eugeni. Aprofite per a posar de manifest esta curiosa relacio de les mones com a pastiços, en la caritat. En “La caridad cristiana. Revista de beneficencia” de l’any 1856, es parla d’una carta del “presidente de la Conferencia en el Grao de Valencia”, segons la que “Gastáronse 21 rs en comprar una torta de las llamadas monas que acostumbran á comerse en la Pascua y se acordó rifarla”. El que ho escriu diu que “No vayais á creer vosotros los que no conozcais esas tortas que es algun manjar especial y delicado se reduce a un bollo comun mas ó menos grande con cierto número de huevos cocidos”. De la rifa obtingueren “417 rs con 3 mrs que pudieron ser invertidos en los socorros acostumbrados”.

Les mones a les que es referix el paragrag anterior, es corresponen sense dubte en les tipiques d’Alberic, que no poden estar absents en un articul sobre la mona valenciana. Es interessant saber, que Joan Company de Gandia, explicà la recepta del “pan quemado al estilo de Alberique”, en el seu “Formulario práctico de cocina. Variado, sencillo y económico” de 1909.

Acabarém en una mostra de vocabulari valencià en perill d’extincio, en relacio als ingredients i elaboracio dels pastiços representatius de la mona. Els ingedients son fonamentalment, farina de forment, que pot ser de seixa i no “xeixa”, rovell d’ou batut, que no “gema d’ou”, oli d’oliva, rent, que no “llevat” i sucre. Depenent de les cantitats, eixirà mes o manco molla, que no “flonja”. A voltes duran llima, que no “llimona” o ralladura de llima que no “pela de llimona ratllada”, llet, creïlla que no “patata” o sagi, que no “llard”. Alguns tambe porten anous que no “nous”. En acabant de que la pasta es feny, no es “fonya”, es solen posar en llandes, que no en “llaunes” i algunes d’elles, ben tapadetes, es duien a l’alcavó del forn, que un català no sap a on està, per a que unflen, no “inflen” i no fasen bla. Enfornades i tretes del forn, en alguns pastiços, en el blanc de l’ou, que no en la “clara”, es fa un mulló o coromull, que no “currull”. Alguna d’elles es podra decorar en chocolate, que no “xocolata”. Alguns dels noms dels pastiços representatius, son absolutament desconeguts per als catalans, que no saben lo que es “tonya”, “coca bova”, “reganyada”, “congret”…, estant alguna d’elles com “tonya” documentada en el s. XV, en “Lo Sompni de Johan Johan”. Per cert ¿Haurem de deixar de dir “panou” per a dir “pambou”? ¡Seran panolis!

En esta serie d’articuls, hem estudiat la tradicio valenciana de la Pasqua de la mona, com a un atre element caracteristic de l’etnologia valenciana. Hem conclos que es tracta d’una festa de raïls precristianes, lo que posa de manifest una continuïtat del poble valencià actual, que independentment de la religio dels qui han manat, descendix substancialment dels iberorromans que poblaven el nostre territori. Cada volta mes, les teories catalaneres de substitucions poblacionals, mes que plorar, fan riure.

Acabarém en uns versets de Palanca i Roca que regallen un poc de “chauvinisme”, que bona falta nos fa: “Y en los tres dies de Pascua / Dona tot asó un quedir”/ Que asi, tant per lo caracter / Com pel cel que mos cubrix, / Som, sens disputa, en lo Globo / La esencia del paradis!”.

Idem ius Valentini et Licitani habent: Barcinonenses quoque ibidem immunes sunt” (llibre II de “De Censibus”). Si parlem de dimensions de ciutats, a “Valentia” li faltaven 18 Ha, per a tindre l’extensio de “Caesaraugusta” que en tenia 55, front a les 70 de Tarraco o les 100 de Emerita. (“La demografía de la hispania romana…”, de Gozalbes Cravioto. 2007). Era molt gran per eixemple, en relacio a “Barcino” que tenia un “pomerium” de 10,4 Ha. Per ultim, comentar, que de les poques ciutats d’Hispania a on s’ha documentat circ romà, una d’elles es Valentia, tenint unes dimensions paregudes al de Sagunt i en una capacitat per a uns 10.000 espectadors, circumstancia que reforça l’importancia de la Valentia romana.

Fet l’incis, passarém a continuacio a comentar la resposta mes forta a Prudenci, datada a principi del s.VI i atribuida a Just, bisbe d’Urgell. Primer parlarém un poc del seu germa, “Justinianus” (c.492- c.548), bisbe de la ciutat de Valencia des de l’any 527 fins a la seua mort, periodo durant el qual es celebrà el “Concilio Valentino” de l’any 546. Per l’inscripcio de l’epitafi de “Justinianus caelebs pontifex sacer[dos]”, que consta en la “Anthologia Hispana”, transmesa a traves d’un manuscrit del sigle VIII (Paris Bibl. Nat., lat 8093), coneguem entre atres coses, que Justinianus edificà en la ciutat de Valencia nous temples i restaurà els vells “Noba templa construens vetustaque rest[aurans]”, deixant per hereu dels seus bens a sant Vicent, a qui molt venerà “Hic Vincentium gloriosum martirem Xpi / Sat pio quem coluit moderamine vivens / Hunc devotus moriens reliquid eredem”. Sabem que Just i Justinià eren germans, perque Isidor de Sevilla (c.560-636), en “De viris illustribus”, a continuacio de parlar de “Iustinianus ecclesiae Valentinae episcopus”, cita a “Iustus…frater praedicti Iustiniani”, germans tambe de Nebridi i Elpidi “Huius quoque fratres Nebridius et Elpidius”. Vegem per tant, quetots ells formaven una important familia de quatre bisbes germans, als quals trobem junts subscriguent de les actes del II concili de Toledo de l’any 527, com “Justinianus…ecclesiae Valentinae episcopus” (bisbe de la ciutat de Valencia); “Justus…ecclesiae catholicae Urgelitanae episcopus” (bisbe d’Urgell); “Nibridius…episcopus ecclesiae catholicae Egarensis” (bisbe de l’actual Tarrassa) i “Elpidius…catholicae ecclesiae Ostensis episcopus” (bisbe d’Osca).

La resposta a Prudenci, de la que hem parlat, es troba en el “Sermo S. Iusti Urgellensis episcopi in natale S. Vincentii martyris”. (pp. 216-221 de “Viage literario a las iglesias de España: Viage a Urgel”, Vol. 10). La reivindicacio de Prudenci en el seu “Peristephanon”, que diu que sant Vicent era d’ells, i d’ells, la seua educacio de chiquet, “Noster (ille), et nostra puer in palaestra”, afegint rotundament que “Noster est”, es contestada per Just d’Urgell, repetint per set voltes seguides i per set raons, que sant Vicent es “nostre” dient que es “noster ex genere”, o nostre d’orige; “noster ex fide” o nostre de fe; “noster in stola” o nostre en l’estola; “noster in gloria”, o nostre en gloria; “noster in officio” o nostre en dret, “noster in tumulo” o nostre en sepultura; “noster in patrocinio” o nostre en patrocini. Els set “noster”, es troben reforçats per un quadruple “hunc”, quan diu que “Hunc conspicimus in vestimentas” o aci contemplem les seues vestimentes; “hunc gerimus in meritis” o aci tenim els seus exits; “hunc urbs nostra protulit” o aci, la nostra ciutat el “produi”; “hunc caelestis Iherusalem non solum pro huius urbis, sed etiam pro totius orbis gubernatione suscepit” o aci rebe el govern de la Jerusalem del cel, no a soles per a favorir a la nostra ciutat, sino per a tot el mon.

Sent que no hi ha dubte de que el tumul o sepultura del sant es trobava en Valencia, -i com vorem l’estola i unes atres vestimentes-, es la rao per la qual, B.de Gaiffier, conclou en la p 279 de “Sermons”, que “la famille de Just d’Urgel provenait de Valence”. Victor Saxe en “La versión BHL 8628-8631 de la passio s.Vincentii diaconi et martyris”, diu que aço explicaria la rao per la qual el bisbe de Valencia Justinià, li demanà el sermo al seu germà, “ait demandé á son frére de tenir le sermon en question”, que degue ser pronunciat en Valencia per un chiquet del pais “le sermón avait été prononcé á Valence par un enfant du pays”.

Per tot aço, Victor Saxe, escriu en el seu treball acabat de citar, que “L’hypothèse, tirée de ce fait, selon laquele le prédicateur était originaire de Valence, parait donc bien justifiée”, es dir que l’hipotesis de que sant Vicent era originari de Valencia, pareix ben justificada.

En est articul, hem vist elements de reivindicacio valenciana en relacio a sant Vicent, front a uns atres territoris, que nos duen a la conclusio de que sant Vicent pogue ser valencià. En el seguent articul, vorem la brega entre territoris per tindre la preponderancia en relacio a la possessio de les reliquies de sant Vicent. Tots estos “enfrontaments”, a voltes piadosos i a voltes molt poc, pogueren contribuir a una incipient cohesio del poble valencià, en torn a la ciutat de Valencia.

Agusti Galbis

Arquitecte.