FÁBRICAS DE MANISES: CERÁMICAS LA HISPANIA

FABRICA DE CERÀMICA “LA HISPANIA”

Fotografia de Pepe Gadea, archiu de Pepe Esteve

Articul de Paco Tos

En el número 14 o 16 del carrer de García Morató, hui en dia Carrer de Ribarroja, aproximadament a on està el Nº 11, al llarc de mes de trenta anys, allà pels anys cinquanta, xixanta i setanta inclús huitanta del segle passat, estava la fabrica de ceràmica “La Hispania”. Per a conéixer com era esta fabrica, he mantingut una agradable conversació en Salvador Martínez Ferrando, que entrà a treballar en esta empresa, quan tenia 14 anys, en l'any 1951, i va continuar treballant allí, al llarc de 22 anys.

En primer lloc me fa una descripció de com era esta fabrica. L'entrà estava en lo que hui es el carrer de Ribarroja. Abans d'arribar a l'edifici de les oficines que era lo primer que es vea, hi havia un gran pati separat del carrer per una reixa. Com he dit des del carrer es podia vore l'edifici a on estaven les oficines, l'exposició i l'entrada del personal, a on existia un rellonge dels que s'utilisaven per a fichar els treballadors, tant a l'entrar com a l'eixir de la fabrica. A la part esquerra d'este edifici hi havia una porta que es per la que entraven els carros, furgonetes i mes tart camions, per a portar les matèries primes per a la fabricació, o també per a traure la ceràmica ya acabada per a ser servida a qualsevol lloc del mon, puix a l'igual que les atres fabriques de ceràmica que en aquell moment existien en Manises, tenien clients en països dels cinc continents, així com en el territori espanyol.

Dos eren els tipos de ceràmica que allí es feen. Un el clàssic de Manises, com eren plats, vaixells, jocs de café, jocs de taula, jocs de cervesa, elements de cuina, etc....

L'atre era el de les figures de porcelana, que d'una manera molt artística, representaven persones, animals, o grups d'estos, representant qualsevol actitut o situació. Precisament, damunt de la taula del menjador a on estem raonant, hi ha una figura d'estes de porcelana, que hem diu Salvador va ser un regal que li varen fer al casar-se. Esta es una figura preciosa, en la que es poden vore un pastor i una chica assentats damunt d'unes pedres, en actitut d'estar mantenint una conversació. Esta peça, a la que ell li te molta estima, se la coneixia pel nom de “El Campo”. Es de resenyar que peces com esta i atres models fabricats en La Hispania, decoren i han decorat les cases de tot lo mon.

Hi havien dos departaments clarament separats. L'un a on es treballava la mayòlica, i atre a on es treballava la porcelana. Per cert hem comenta que la porcelana es un material molt difícil de treballar ya que en cru es molt primet i fàcil de trencar, i que per a repassar els sobrants de les juntes que es produïxen per l'unió de les peces dels moles, hi ha que fer-ho quant la peça està totalment eixuta, necessitant ser un bon especialiste, per a fer un treball perfecte.

Existia un departament d'escultura, a on treballaven set o huit escultors a les órdens del director artístic, Antonio Testón. Allí es dissenyaven els distints models que es fabricarien després. Estos dissenys passaven al departament de moles que existia en la pròpia fabrica, per a fer els citats moles d'escayola, que després s'utilisarien per a la fabricació de les peces.

Per a la cocció de les peces existien dos forns del tipo morú i unes mufles a on es posaven les peces que portaven decoració en or, o atres decoracions mes delicades.

Un departament químic, s'encarregava dels productes necessaris tant per a colors, verniços o esmalts. També hi havia un molí, per a produir el barro fabricant allí moltes de les matèries que s'utilisarien en la fabricació. Encara que alguns materials, com podria ser el plom, els portaven de fora de la fabrica, o també, un barro especial que s'utilisava per a fer una serie de culleres, forquetes i gabinets especials, que allí es fabricaven, com a artículs decoratius.

En la mateixa fabrica, hi havia una vivenda, a on vivia la família de la persona que com a conserge estava al recapte de la fabrica.

En alguns moments de la vida d'esta fabrica arribaren a haver treballant mes de 200 persones, entre tots els departaments. Li pregunte a Salvador si en aquella época existien les fires a on els fabricants esposaven els seus productes als possibles compradors, i hem diu que no recorda que se anara a les fires, pero si que hi havien representants per tot lo mon que venien els productes que allí es feen, i que portaven catàlecs de fotos de les distintes peces fabricades.

En la mateixa fabrica en la part dreta de l'edifici que es vea des del carrer, hi havia una gran exposició dels fabricats, que s'anaven renovant conforme anaven eixint nous models, i a on podien comprar tant professionals com particulars, es a dir al per major i al detall.

Una característica molt típica d'esta fabrica, era la “Sirena” que sonava cada dia al hora d'entrar a treballar i a la d'acabar la jornada laboral, que per cert m'interesse per saber quin era el horari, i hem diu Salvador que era de 8 del matí fins a les 2 del mig dia i des de les tres fins a les cinc i mija o les sis, quan la faena era dins de lo normal, pues quan hi havia molta faena, la jornada es podia allargar una o dos hores mes.

Esta fabrica era una societat formada per varis socis, dels que tres eren els que se encarregaven de la direcció. Salvador Valero, que s'encarregava de la gerència i direcció del departament comercial. Antonio Testón que era el director del departament artístic i Eduardo Mira, que dirigia el departament de química, i el de fabricació, de les figures de porcelana.

Li pregunte a Salvador per la seua trayectòria dins de esta fabrica al llarc dels 22 anys que va treballar allí, i hem comenta que quant va entrar, que era un chiquet de 14 anys, un dels encarregats de la fabrica que li dien Batiste i que era el seu padrí de pila, el va posar a fer colomins de barro en una tauleta, al costat del forn morú a on es coïen les peces de porcelana. La finalitat d'estos colomins era per a unir les caixes a on es posava la ceràmica al forn, tenint ademés la missió d'evitar que els fums que es produïen en el forn pogueren embrutar la ceràmica, al quedar unides les caixes hermèticament per estos colomins de barro. Esta faena la va fer al llarc d'un any, passant després a l'omplidor, a omplir moles a caldo, per a fer les peces de porcelana. Per cert que em diu que en eixe departament treballava Pascual Nadal Palop, un home molt apreciat tant dins com fora de la fabrica puix era una bellíssima persona, que ab molt de carinyo va ensenyar el seu ofici d'omplir a caldo, a tots els que per allí varen passar. Atra de les faenes que feu Salvador en la fabrica va ser la de repassar obra, o siga, llevar-li el sobrant de les juntes dels moles.

Donat en que en l'época de la que estem parlant de mijans del segle passat, molts chiquets, per les necessitats que hi havien en casa es tenien que deixar l'escola abans de acabar, i passar-se a treballar. Alguns, ya no finalisaven els estudis primaris, no podent obtindre el certificat d'haver-los acabat, ni la cultura necessària. Puix be, el gerent, Salvador Valero, va propondre, que per les vesprades vinguera un mestre a donar classe de cultura general, a tots aquells chiquets que volgueren assistir, que no havien pogut finalisar els estudis primaris, i estigueren treballant en “La Hispania”. Donant-se estes classes per les vesprades i en horari de treball.

Festa que la fàbrica celebrava en motiu de la festa de Les Santes. En l'image el mestre Don José Vila.

Foto de Pepe Gadea, archiu de Pepe Esteve.

Un vista de tota la fàbrica celebant les festes.

Foto de Pepe Gadea. Archiu de Pepe Esteve

El mestre que impartia eixos coneiximents de cultura general als chiquets que allí treballaven, era D. José Vila i a les classes acodien una vintena de chiquets entre els que estava el meu interlocutor, Salvador Martínez. Salvador, pogué traure el certificat i continuar estudiant, i gràcies als estudis que allí mateix va cursar i a atres que feu després a l'acabar de treballar, ocupar primer un lloc de controlador de fabricació i després i fins a deixar la fabrica, treballar al front del departament d'exportació. Este era un departament que tenia molt de moviment, puix rara era la semana, en la que no se feen tres i quatre encomandes de exportacions, a països distints.

Moltes eren les visites que a diari anaven a la fabrica per a visitar-la puix era coneguda en tot lo mon, i l'idea del gerent Salvador Valero, era la de que els chiquets adquiriren una bona cultura que es reflectira en el seu comportament, tant en el treball, com davant d'estes visites.

Les oficines eren tot lo modernes que podien ser en aquells moments, puix tenien maquines d'escriure de les que algunes d'elles eren elèctriques, existint unes fiches, que es posaven en unes atres maquines, a on es registrava les comandes i moviments dels clients; lo que se li havia enviat, lo que faltava per servir, factures, etc... en definitiva un control de cada client. En les oficines treballaven dos hòmens i al menys sis o huit dones.

Ademés de les dones que treballaven en l'oficina, hi havien dones treballant en els pintaors tant de ceràmica com de porcelana, o com a especialistes de repassar les peces de porcelana, que com hem dit al principi, requeria d'una gran destrea.

Molts i grans professionals, son els que al llarc dels anys han treballat en esta fabrica, que com tot, tingué un principi i un final.

En un moment donat, el que fora director artístic, Antonio Testón deixà “La Hispania” i es va montar una fabrica nova, que segons Salvador encara existix i que regenten els seus fills, i que des de la casa a on estem parlant, en el Carrer del Trinquet, es pot vore en el Carrer de La Rosa. També el director comercial i gerent, durant algun temps, degut a una malaltia, no li va poder fer front al seu càrrec, encara que seguia anant a treballar mentres va poder, casi sense vista i tenint que ser acompanyat per algú fins al seu despaig. Pero que al final esta malaltia, l'apartà definitivament del seu lloc de treball en la fabrica.

Va ser llavors quant varen incorporar-se dos nous socis a la societat, pero que pot ser tingueren atres negocis i sobretot un desconeiximent de la ceràmica i possiblement no li varen dedicar a esta empresa, el mateix ímpetu i carinyo que li dedicaren els seus creadors. Mes avant el fill del que fora gerent Salvador Valero, va ocupar el lloc de director comercial de l'empresa, conseguint noves encomandes i treball pero, possiblement per la falta de bon enteniment entre els antics i els nous socis, la cosa deixa de funcionar, fent-se càrrec en els últims temps d'existència de la fabrica, l'empresa “Porcelanas Lladró”, fins a tancar-la definitivament, a mitats dels anys huitanta del segle passat i convertint-la en un solar, a on hui en dia existixen una serie d'edificis de vivendes.

Li agraïxc sincerament a Salvador Martínez Ferrando, l'amabilitat que ha tingut a l'informar-me de cóm era esta important fabrica de ceràmica, una de les moltes que existien en Manises en el segle passat.

Francisco Tos Viala

(Articul publicat en el programa de La Falla Centre de Manises en l'any 2011)

Introducció i fotos de Pepe Esteve

Est articul sobre la fàbrica de “La Hispania” es un excelent homenage a totes les persones que han treballat la ceramica en general i als de “La Hispania” en particular, i pel seu interés informatiu i històric, vaig a introduir-lo en este blog.

Paco Tos, es un Gran Maniser, amant del Seu Poble i de les Seues Tradicions; ademés és amic.

Estes fotografies de “Cerámicas La Hispania”, es poden publicar gracies a Antonio Testón (fill) de Cerámicas Arcola de Manises, que sense problemes ha deixat que es pogueren coneixer.

Pepe Esteve

Tarjeta de felicitacio nadalenca de “Cerámicas La Hispania”.

Antonio Testón, Salvador Valero y Eduardo Mira, fotografiats davant del forn morú.

Antonio Testón. Darrere el fum de la mufla que estava coent.

Els treballadors en una fotografia davant del pati de la fabrica.

Primer edifici que es va construir.

La maquinaria per a fer barro -com es pot vore- consistia en una pastaora ( com les que tenien els forners, que dins hi havien unes pales per a remenejar el barro o fanc ) i que poc a poc, quan estava en saó, es treya i ya estava a punt per a treballar en ell. Damunt del banc -a l'esquerra ( darrere de l'operari dret )- es pot vore el barro amontonat i preparat per a poder-lo gastar. Este fanc es posava en els moles, i per mig de la prensa se li donava forma a la peça, que apareix -en terra- en els moles. Al poc de temps, i secant-se pel seu propi mig ( a temperatura ambient ) es traïa del mole per a que poc a poc anara secant-se.

Fent Plats. Com es pot vore el barro, es posava damunt del mole. Baixava la palanca i aplanava el fanc. Posteriorment -on esta l'operari- li se donava forma.

Moles de plats secant-se al sol, a la temperatura ambient.

Esta fotografia es l'image per excelencia de lo que era una una sala de montage. En esta maravellosa fotografia es conjuga l'esencia de lo que era l'artesania manisera. Té tots els ingredients necessaris per a descriure lo que era una cadena d'alfarers ceramistes fent -cadascu- la seua faena, i apareixen, en tota claritat, la seqüencia i els elements que la feen possible.

En primer lloc es veuen els moles, despres d'haver tret les peces de l'interior.

De front, redona, una solera.

En terra, a la dreta, es veuen les peces ( diferents models ) damunt d'una posteta de fusta, esperant a que'ls operaris les agarraren per a repassar-les.

Els operaris -damunt de la roda- cara a la paret, cara a la llum, repassant la peça o apegant anses, o colocant els repeus. Estes rodes es menejaven a peu, poc a poc, ya que la velocitat de la roda tenia que ser la que necessitara l'operari. Tots junts, en cadena.

Com es pot vore, darrere de cadascu estaven les peces que tenien que repassar, en les postetes de fusta. Una vegà estaven repassades les peces es colocaven en atra post mes llarga i en alt, com es pot vore en la part dreta.

El forn morú, alçant la tapa per a tirar-li la llenya. Es pot apreciar la flama que ix a l'obrir la tapa.

Els operaris en un moment de descans. Mestres, aprenents, pintores, tots junts.

Si la fotografia de la sala de montage era excelent, esta no es manco, ya que a l'igual que l'atra, tots cara a la paret, cara a la llum ( com es pot comprovar totes les finestres tenen la seua proteccio per a les hores de sol directe ) per a no deixar-se res per repassar. Es pot apreciar que totes les rodes tenen una llum damunt, que servia per a que quan el sol s'amagava es poguera continuar treballant i poder vore's.

Atra image excepcional d'un pintaor. En llum pels quatre costats. Espai ample i net. Les dones eren ( han segut sempre ) unes immillorables pintores.

Les barriques, el tradicional mig d'embalage per a les peces, de ceramica i porcelana, abans de les gàbies o els caixons de fusta. Existien dos o mes tipos de barriques. Les chicotetes que es gastaven per a l'enviament dels plats i coses pesades i les grans, en les que anaven les peces buides, com les tasses, florers, jocs de tocaor, etc. Les barriques eren ideals per al transport, ya que es podien menejar rodant-les i que no es trencaren les peces de dins, que anaven embalades en palla d'arròs.

Maquinaria per a fer la molta del verniç.

El bombo per a mesclar els diferents components.

El laboratori per a ensajos de diferents colors i combinacions.

.