.

.

BENVINGUTS AL BLOG DE MANISES EN LLINEA · BIENVENIDOS AL BLOG DE MANISES EN LÍNEA · WELCOME TO THE BLOG OF MANISES ONLINE · BIENVENUE SUR LE BLOG DE MANISES EN LIGNE

.

.

.

.

.

.

AGENDA MANISERA, AGOST 2017

AGENDA MANISERA, AGOST 2017

AM 01

AM 01
.

AM 04

AM 04
.

AM 03

AM 03

.

.

ACV 02

ACV 02

ACV 03

ACV 03
.

ACV 01

ACV 01

ACV 06 MUSEO GLEZ MARTÍ (01 de Julio al 31 de Agosto 2017)

ACV 06 MUSEO GLEZ MARTÍ (01 de Julio al 31 de Agosto 2017)

.

.

.

.

MOROS I CRISTIANS DE MANISES 2017. RESUM DELS ACTES I DESFILES CELEBRATS. PUCHA EN LA FOTO PER A + INFO.

REP 01 MOROS I CRISTIANS 2017 ACTES CELEBRATS

REP 01 MOROS I CRISTIANS 2017 ACTES CELEBRATS
.

DESFILE FINAL MOROS I CRISTIANS 2017

MOROS I CRISTIANS DE MANISES 2017. REPORTAJE FOTOGRÁFICO DE LOS DESFILES Y ACTOS CELEBRADOS. PINCHA EN LA FOTO PARA MÁS INFORMACIÓN.

.

.

VICENTE MARTÍNEZ I ANTONIO CORDERO INAUGUREN UNA ORIGINAL EXPOSICIO EN AVEC-GREMI. PUNCHA EN LA FOTO PER A + INFO

REP 02 DIA 6, EXPOSICIÓN EN AVEC GREMIO

REP 02 DIA 6, EXPOSICIÓN EN AVEC GREMIO
.

ORIGINAL EXPOSICIÓN DE DOS ARTESANOS CERAMISTAS EN AVEC-GREMIO. PINCHA EN LA FOTO PARA MÁS INFORMACIÓN.

.

.
MANISES

REP 03 DIA 12 AMFORA D'OR A PEPE ROYO VILAR

REP 03 DIA 12 AMFORA D'OR A PEPE ROYO VILAR
.
MANISES

.

.
MANISES

REP 04, DIA 15 I 16 FESTA DE LA CERÀMICA

REP 04, DIA 15 I 16 FESTA DE LA CERÀMICA
.
MANISES

.

.
MANISES

REP 05, DIA 15 LA CORDÀ

REP 05, DIA 15 LA CORDÀ
.
MANISES

.

.

ELS CERAMISTES OFERIXEN UNA EXPOSICIO EN EL CENTRE CULTURAL “EL ARTE” AB MOTIU DE LES FESTES DE MANISES. PUNCHE EN LA FOTO PER A + INFO.

REP 06, DIA 16 EXPOSICIÓN DE ARTESANOS EN EL ADIFICIO CULTURAL EL ARTE

REP 06, DIA 16 EXPOSICIÓN DE ARTESANOS EN EL ADIFICIO CULTURAL EL ARTE
.

CON MOTIVO DE LAS FIESTAS PATRONALES LOS CERAMISTAS DE MANISES EXPONEN EN EL CENTRO CULTURAL EL ARTE. PINCHE EN LA FOTO PARA MÁS INFORMACIÓN.

.

.
MANISES

REP 07, DIA 18 LA CABALGATA DE LA CERÁMICA

REP 07, DIA 18 LA CABALGATA DE LA CERÁMICA
MANISES

.

.
MANISES

REP 08, DIA 19 FIESTA A SANTAS JUSTA Y RUFINA

REP 08, DIA 19 FIESTA A SANTAS JUSTA Y RUFINA
MANISES

.

.

LA FESTA DE LA TRASLACIÓ, 266 ANYS DE TRADICIONS MANISERES. PUNCHA EN LA FOTO PER A + INFO.

REP 09 DIA 14 D'AGOST LA TRASLACIÓ

ESTE 14 DE AGOSTO SE HA CELEBRADO LA FIESTA DE LA “TRASLACIÓ”, CONMEMORANDO LOS 266 AÑOS DE LA INAUGURACIÓN DEL NUEVO TEMPLO DE SAN JUAN BAUTISTA. PINCHE EN LA FOTO PARA MÁS INFO.

-

-
MANISES

REP 10

REP 10
MANISES

ESTE BLOG ESTA ESCRIT EN IDIOMA VALENCIÀ, NORMES DE LA R.A.C.V. (REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA), NORMES D'EL PUIG, I EN CASTELLÀ O ESPAÑOL

martes, 21 de diciembre de 2010

DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA VALENCIANA

DICCIONARI GENERAL
DE LA
LLENGUA VALENCIANA

Ahir, dilluns a les 19:00 hores, va ser presentat en el Salo d'Actes de l'Ateneu Mercantil de Valencia, els dos Toms del Diccionari General de la Llengua Valenciana.


En la taula presidencial, l'autor ( coordinador ) , En Voro López, acompanyat pel Sr. Lladró i Sr. Calatayud.


Despres de la presentacio de l'acte pel Sr. Lladró, qui -entre atres coses- va disculpar al Sr. Santonja, per no haver pogut assistir ( encara que aplegà al final de tot ), va pendre la paraula el Sr. Calatayud, que feu un repas per la trayectoria del Sr. López.


Per a finalisar l'acte -en un pati de butaques ple- va pendre la paraula Voro López que en un senzill resum de lo que es la presentacio de l'obra, va oferir un interessant repas per la trayectoria de la Llengua Valenciana, fins als nostres dies, fins ad estos moments.


Va rebre l'aplaudiment de tots els assistents i al finalisar l'acte es posà a la venda el diccionari, que va acabar en les existencies que la RACV ( Real Academia de Cultura Valenciana ) havia portat a l'Ateneu.
Per a informacio sobre la forma i modo de comprar-lo, entrar en www.racv.es , que oferix tota l'informacio.

APROFITA L'OCASIO. REGALA LLIBRES EN VALENCIÀ.
ESTE LLIBRE NO DEU DE FALTAR EN CAP BIBLIOTECA PARTICULAR.
DEMANA-LO ALS REIS.

A continuacio reproduïxc el discurs del Sr. Voro López, que ha tingut la gentilea d'enviar-me-lo, al meu requeriment, per lo que li quede molt agraït.

Pepe Esteve.


Discurs en el dia de la

PRESENTACIÓ DICCIONARI GENERAL

Voro López Verdejo

Bon dia de vesprada, ans de res agrair a l'Ateneu la seua acollida en sa casa i a tots vostés la seua assistència.

La realisació d'un Diccionari General de la Llengua Valenciana era una vella proposta presentada per mi a la Comissió d'Investigació de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La decisió d'iniciar el treball i dotar-lo en una beca per part de la RACV fon adoptada per dita Comissió en 1999, a proposta del seu president N'Eduart Primo Yúfera. El decà de la RACV en aquell moment En Xavier Casp, en l'anuència dels acadèmics, signà el contracte de realisació. A tots ells el meu agraïment; com també són mereixedors d'agraïment els decans que succeïren en el càrrec a Casp, com En Joan Lladró Dolz i En Vicent Simó Santonja junt a tots el acadèmics que, pacientment, mantingueren l'esperança i el compromís, a pesar que el treball es dilatà en la seua extensió i duració. També el meu agraïment al Patronat de la RACV que assumí durant alguns anys el pagament de la beca.

Agraïxc també el treball dels informants i colaboradors, que en l'obra es relacionen, aixina com l'ajuda i els ànims de tots els membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV.

No vullc oblidar a la família i als amics que m'han acompanyat a lo llarc d'estos anys de treball, desgraciadament alguns no voran l'obra conclosa, entre ells mon pare, que en glòria estiga.

Els valencians sempre hem tingut una consciència idiomàtica clara, la nostra llengua, la llengua valenciana, és una llengua neollatina, en un substrat ibèric determinant, que evolucionà a partir del llatí vulgar en terres valencianes que, com les atres llengües peninsulars, primer conegué una aportació germànica i més tart una intensa arabisació durant la dominació musulmana peninsular i que, en major o menor mida, es mantingué pels mossàraps valencians fins a la conquista de les terres valencianes per Jaume I, moment en que experimentà una aportació definitiva per part dels nous pobladors procedents d’Aragó, Catalunya, Occitània, Navarra, Castella… sense oblidar que existien judeus i àraps en el territori i que convixqueren llarc temps en la població cristiana dominant. Des dels seus inicis i a lo llarc de la seua història la llengua valenciana anà rebent i assimilant aportacions constants de moltes atres llengües veïnes, puix les terres valencianes són terra de pas i han experimentat sempre un aluvió de pobladors de diferents territoris, lo qual li ha anat donant una fisonomia particular i característica. Esta idea de definir la llengua valenciana com una llengua d’orige llatí, pero influïda per moltes atres diverses llengües, no és nova i ya l’expongué Francesc Eiximenis, un català naixcut en Girona i afincat en Valéncia, en la seua obra Regiment de la Cosa Pública de 1383, dedicada als Jurats de la ciutat de Valéncia, a on parlant de Valéncia diu. Aqueta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li és”. En 1574 esta idea torna a ser manifestada pel borrianenc Martí de Viciana en el seu Libro de las alabanzas de las Lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, que explica l’orige del valencià parlant de la conquista del Regne de Valéncia per Jaume I de la següent manera: Como el Rey y los de su casa y corte y muchos de sus vassallos, hablavan lengua de Provensa y de Limós, aquella como a más común prevalesció, pero non sin grande mixtura de otras lenguas.”

Sobre el nom de la llengua dels valencians molt s’ha escrit des de que el nacionalisme català, en ple sigle XX, inicià un intent d’anexió d’alguns territoris de l’antiga Corona d’Aragó com són Valéncia i les Illes Balears, basant-se en una hipotètica llengua i cultura comunes: la llengua i la cultura catalanes; pero esta intenció expansionista topà de ple en una consciència llingüística valenciana. De fet, des dels orígens del Regne de Valéncia, mai no se li ha donat a la llengua valenciana el nom de català; ha rebut moltes denominacions: romanç, vulgar, vulgada llengua materna valenciana, vulgar llengua valenciana, ydiomate valentino, llengua plana valenciana, valenciana prosa, valentina lingua, vulgar valenciana, valentinum, lingua vulgare valentina, vulgar valencià, idioma valencià o simplement valencià. Pero la denominació que més es repetix durant tots els temps fins a hui és la de llengua valenciana, nom que li donaren els clàssics valencians en un Sigle d’Or que conseguí un prestigi internacional, per això este diccionari seguix la tradició i es denomina Diccionari general de la llengua valenciana. Hui en dia el seu nom oficial és idioma valencià, segons l’Estatut d’Autonomia, el qual es referix també al valencià com a llengua. L’Estatut és una Llei Orgànica i arreplega el sentir majoritari del poble valencià sobre el nom del nostre idioma, cap llei inferior o institució pot donar oficialment un nom diferent a la llengua dels valencians.

L’única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres antepassats. L’explicació està en la consciència que una èlit cultural valenciana tenia de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic. Aixina és, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada en el català i el mallorquí, sino també en el llenguadocià, el provençal, el llemosí… pero la valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Sigle d’Or, el sigle XV, en un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma llingüística a seguir per tot el diasistema. Este Sigle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana.

Els valencians mai no hem tingut una consciència dialectal, sempre ha existit entre nosatres una consciència llingüística de ser el valencià una llengua pròpia i diferenciada. Precisament per açò hem dotat al valencià, a lo llarc dels temps, d'obres gramaticals i lexicogràfiques realisades per i per a valencians: el Llibre de concordances de Jaume March de 1371, seguit pel Liber elegantiarum de Joan Esteve de 1489 o les famoses Regles de Bernat Fenollar de 1415, el Breve Diccionario Valenciano-castellano de 1739 i el Diccionario Valenciano-castellano de 1764 de Carles Ros, en el sigle XIX Escrig i Martínez fa el Diccionario Valenciano-Castellano de 1851, reeditat en 1887, aumentat i corregit per Constantí Llombart . En 1891 Martí Gadea edita el seu Novissimo Diccionario General Valenciano-Castellano. A cavall entre el sigle XIX i XX Nebot i Pérez, en 1894 escriu l'obra Apuntes para una Gramàtica valenciana popular, i en 1910 el seu Tratado de ortografia valenciana clásica. A principis del sigle XX destaca el filòlec Lluís Fullana que entre moltes atres obres edita les Normes Ortogràfiques de 1914, la Ortografia Valenciana de 1932, la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de 1915 i en 1921 un Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà. Tanquen el sigle XX una bona quantitat de gramàtiques, ortografies, flexions verbals, diccionaris valencians i material didàctic o informàtic com el Corrector Ortogràfic Valencià, editats per entitats com ara Lo Rat Penat, Valéncia 2000, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana o editorials com Paraval o l'Oronella. Esta és la millor prova de la consciència idiomàtica dels valencians i este diccionari es suma ad elles i expressa la voluntat d'una immensa majoria de valencians de voler que el valencià seguixca sent una llengua independent i viva.

Les interferències llingüístiques que ha patit el valencià no són totes modernes. Ya en 1502, Jeroni Amiguet, de Tortosa, publicà en Valéncia Sinonima variationum sententiarum eleganti stilo constructa ex italico sermone in valentinum... destinada als estudiants valencians de llatí, pero no s'ha d'oblidar l'orige català de l'autor. L'andalús Antonio de Nebrija edità en 1492 el Lexicón (llatí-castellà), en 1507 es reedità en Barcelona una adaptació catalana (llatí-català/català-llatí), i en 1522 i 1560 es feu una edició trilingüe (llatí-català-castellà). Diversos autors afirmen que este Lexicón fon molt popular en Valéncia entre gent culta i escritors, per lo que no podem dir que no s'utilisara a l'hora de confeccionar diccionaris o lèxics; segurament esta obra i el Thesaurus Puerilis de 1575 del gironí Onofre Pou, professor en l'Estudi General de Valéncia, són els causants de que trobem formes no valencianes en lèxics i diccionaris valencians. Pou deixa ben clar que: “Està primer lo vulgar en llengua Cathalana y Valenciana, y després lo llatí”, de manera que alguns lexicógrafs valencians posteriors copiaren del Thesaurus tant la forma catalana com la valenciana.

En époques recents no sempre s'ha seguit un criteri d'estricta valencianitat llingüística a l'hora d'elaborar els diccionaris valencians per diversos motius; en primer lloc perque la lexicografia és una disciplina relativament moderna i és ara quan tenim els mijos teòrics necessaris per a treballar en un procediment científic i molts treballs fonamentals que abans no existien, en segon lloc perque alguns lexicógrafs valencians, basant-se en l'idea de l'antiga llengua llemosina incorporaven vocables de tot el diasistema o copiaven paraules i definicions directament del castellà, com fa Escrig i Martínez en el seu Diccionario Valenciano-Castellano a on diu: “La costumbre ha valencianizado, digase así la mayor parte de las voces de la lengua castellana, y esto me ha movido a adoptarlas en la redacción de este Diccionario”, sent l'obra una copia directament del Diccionario de la lengua española de la RAE. Constantí Llombart aumentà considerablement l'obra d'Escrig extraent paraules de documents antics que no procedien únicament de Valéncia sino d'una atres territoris com Mallorca o Catalunya, de fet oferix un llistat d'un centenar d'obres que segons els autors “debieran consultarse para el estudio de nuestra lengua” i la mitat d'elles són d'autors catalans i mallorquins; observant quines són les noves paraules o accepcions que apareixen comprovem que Llombart copià, entre uns atres, part del Diccionari de la llengua catalana que Pere Labèrnia de 1839, el qual també utilisà el treball Diccionari portàtil de les lléngues catalana y alemanya, que Eberhard Vogel publicà en 1911. D'esta forma moltes paraules catalanes passaran del diccionari de Labèrnia a l'Esgrig-Llombart i d'este passaran algunes al de Fullana. Només d'esta manera s'explica que la forma catalana tardor, que només s'utilisava en unes comarques de Girona, aparega en els diccionaris d'Escrig-Llombart o de Fullana. La tercera raó per la qual no es solia seguir un criteri d'estricta valencianitat llingüística, és perque no existia un perill d'anexió o assimilació del valencià al català, sino un sentiment de bona germanor entre pobles germans a on no calia marcar diferències ni defendre lo propi o diferencial perque ningú no ho condenava i ningú no pretenia impondre lo seu.

Sobre els diccionaris valencians actuals podem dir que reflectixen les dos tendències existents. Uns seguixen un criteri de convergència en el català, i no solament utilisen la gramàtica i l'ortografia catalanes en la seua redacció, sino que donen entrada a tot el lèxic català i apleguen a ignorar les formes genuïnes valencianes o a remetre-les a les catalanes, dialectalisant el valencià; uns atres com és el cas d'este diccionari, seguim un criteri d'independència llingüística i, utilisant la gramàtica i l'ortografia valencianes de la Real acadèmia de Cultura Valenciana, seguim uns criteris de valencianitat llingüística. Fer un anàlisis de tots els diccionaris i vocabularis editats en terres valencianes durant estos últims anys seria allargar-nos massa, pero val la pena fer referència, per lo que representa, al Diccionari Valencià de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de 1995, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. A pesar que en el seu pròlec es diu que el diccionari “representa, sens dubte, la culminació d'un esforç fet per molts valencians” es tracta d'una còpia, incloent i repetint erros i tot, del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans de 1995, els autors d'este diccionari ni s'han molestat, en molts casos, en canviar els eixemples que es donen. En realitat es tracta del mateix diccionari en lleus retocs i modificacions per a adaptar-lo segons siga el destinatari valencià o català.

¿Quines són les característiques d'este diccionari general que hui presentem?:

Este diccionari, realisat completament en valencià, té bàsicament les mateixes característiques que els principals diccionaris generals de definicions existents en unes atres llengües i algunes peculiaritats pròpies.

El diccionari és general, és dir, arreplega o intenta arreplegar tot el lèxic existent en valencià, incrementant en unes 13.000 paraules el diccionari bilingüe de la RACV. Té un total de 76.736 paraules.

Per a realisar el diccionari s’han utilisat tots els diccionaris valencians existents, des del Llibre de Concordances de Jaume March de 1371 o el Liber elegantiarum de Joan Esteve de 1489, fins als actuals, passant per Carles Ros, Martí Gadea, Constantí Llombart, Fullana, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover… sempre en un criteri selectiu d’estricta valencianitat llingüística, eliminant les formes no valencianes i afegint-ne moltes que fins ara ningú arreplegava, formes que en la majoria dels casos provenen de treballs lexicogràfics locals o comarcals, archius, documentació valenciana antiga i dels molts informants que, durant anys i des de diverses localitats valencianes, han anat enviant-me noves paraules, variants o accepcions.

En el Diccionari apareix la paraula, la seua categoria gramatical i la seua derivació de gènero i número.

És un diccionari normatiu, per lo que si la paraula és una variant antiga, dialectal, local… es remet a formes més generals, correctes o actuals.

Este també és un diccionari etimològic, per lo que en la majoria dels casos apareix l’etimologia de la paraula.

Les paraules tenen la seua definició en valencià, aixina com l’explicació de les distintes accepcions de la paraula separades per barres (// per a noves accepcions i / per a sinònims) i en molts casos es donen eixemples de l’us de la paraula en frases aclaridores, com si es tractara d'un diccionari d'autoritats; també es solen donar els sinònims que estes paraules tenen en tot el territori valencià.

Quan una paraula forma part d’una frase feta o un gir, com per eixemple “No parar en torreta”, es dona entrada de la frase en la paraula “parar” i s’explica seguidament el significat de la frase, intentant arreplegar i explicar la major part possible de la fraseologia valenciana.

Quan acaben les definicions i en el cas de que una paraula necessite algun comentari gramatical, sobre la seua fonètica o qualsevol atre aspecte, s’afig una observació aclaridora i darrere de les observacions, en alguns casos, apareixen els refrans a on eixa paraula s’utilisa, com a eixemple de l’us de la paraula.

El diccionari dona entrada al lèxic dels llenguages especialisats, com ara el de l’informàtica, a llenguages tècnics i també a les accepcions que les paraules tenen en l’argot, llenguage coloquial o vulgar. En la mida de lo possible dona entrada a llenguages molt més específics com el del cultiu de l’arròs, de la pansa, de la palmera, menjars, el futbol...

En el cas que una paraula siga pròpia d’un llenguage concret o un determinat nivell de llenguage s’indica en abreviatures de jurídic, lliteratura, arquitectura, biologia, coloquial, vulgar, cultisme, llatinisme…

El diccionari dona entrada als arcaismes utilisats en la lliteratura clàssica o llengua antiga, indicant-se sempre que es tracta d’una forma arcaica i remetent-la a la seua equivalent en la llengua moderna. També es dona entrada a les variants formals i ortografiques antigues remetent-les a la forma moderna, tot per a facilitar la llectura dels nostresclàssics i dels documents antics.

Les formes locals o dialectals també tenen entrada, indicant que es tracta d’un dialectalisme o localisme. Els localismes i dialectalismes se remeten a les formes valencianes generals -si les tenen-.

En cas de dubte sobre alguna paraula o necessitat de prendre una decissió normativa la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes ha debatut i pres un acort que s’ha reflectit en el diccionari. La majoria dels membres de la Secció han colaborat activament en la redacció final i correcció de l’obra, que com ya s'ha dit ha contat en un gran número d’informants repartits per tot el territori valencià, és per tant un diccionari normatiu o acadèmic. S'ha de dir que a hores d'ara no hi ha en valencià un diccionari que reunixca totes estes característiques.

Hui és necessari, si volem que el valencià sobrevixca com a llengua diferent, establir una autonomia i marcar les diferències en el català, per a evitar la convergència llingüística, que propugna l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i que donaria pas a l'assimilació i a un procés pel qual el valencià seria fagocitat pel català, ya que la dita convergència fa del valencià un simple dilecte del català. Per això este Diccionari General de la Llengua Valenciana vol ser un pas més en una clara direcció d'independència llingüística i dignificació de la genuïna llengua valenciana, i en conte de marginar o deixar per a registres informals o coloquials les genuïnes formes valencianes, lo que fa és alçar a la categoria de norma totes aquelles característiques llingüístiques pròpies i diferencials que té el valencià, dins del seu diasistema i del conjunt de les llengües romàniques. En mans dels usuaris, en mans de vostés, està que açò que ací proponem siga aixina.

Moltes Gràcies.

( Els colorejats son de Manises Online ).

Fotografies de l'acte de presentacio en l'Ateneu

http://www.racv.es/vcia/category/image-galleries/presentacio-diccionari-general


No hay comentarios:

Publicar un comentario