AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (IV).

Hem vist que el ritual de la Pasqua de la mona valenciana te poca relacio en el significat espiritual de la Pasqua Cristiana, aixina com que distints estudiosos li veuen clarament un orige pagà precristià. Hem de pensar sobre quin fet relacionat en la Pasqua, ha pogut ser motiu de celebracio en l’antiguitat pagana. I es dificil dubtar de que el nexe d’unio es el fet astrologic de l’equinocci de la primavera d’estiu, perque sabem que la Pasqua cristiana dependix d’eixe moment, celebrant-se el dumenge que seguix a la primera lluna plena, posterior a l’equinocci de primavera. Anem a vore l’importancia d’este fet astrologic en moltes cultures de l’antiguitat. Per a propugnar que el ritual de la Pasqua de la mona valenciana prove d’epoques paganes, haurem de demostrar tambe, que la Pasqua continuà celebrant-se durant l’epoca de dominacio musulmana.

Sabem efectivament, que en la pascua cristiana es celebra la resurreccio de Jesucrist, que segons el evangelis, tingue lloc a uns dies d’haver-se celebrat la pasqua hebrea o “Pesah”, -relacionada en la raïl siriaca “psch”, que vol dir estar content i fer festa-, en motiu de la conmemoracio de l’eixida d’Egipte, que diu l’antic testament, que havia tingut lloc en la mija nit de la lluna plena de l’equinocci de la primavera d’estiu, per lo qual, a pesar de que el calendari judeu es llunar, s’ajusta al solar en una exactitut tal, que la pasqua judea, que celebren la nit del dia 14 al 15 del mes de Nissan (març-abril), sempre ha coincidit i coincidirà previsiblement en l’estacio solar de la primavera.

El moment de celebracio de la Pasqua cristiana, fon establit pel concili de Nicea l’any 325, sent que hi havia moltes discrepancies en quant al moment en que s’havia de celebrar, algunes de les quals encara perduren hui en dia. Per aixo, en este concili, s’acordà que la Pasqua es celebrara el dumenge que seguix a la primera lluna plena, posterior a l’equinocci de primavera, establint este el dia 21 de març. Per aixo, el 22 de març es la primera data possible per a la Pasqua, sent l’ultima el 18 d’abril. I d’ahí, l’existencia de dites com “Pasqua marçal /fam o mortaldat” que du Carles Ros en el seu “Tratat de adages y refranys valencians…” o aquella que diu que “Altes o baixes, per abril les pasques”. S’ha de tindre en conte que la data de la Pasqua, es molt important en el calendari cristià, perque determina tant el periodo anterior dels 40 dies previs al dijous sant, corresponents a la Quaresma, com els 50 posteriors al dumenge de resurreccio, que es tanquen en Pentecostes, Pasqua del Espirit Sant, Pasqua Granada o “Pascha de Cinquagesima”.

Hem de coneixer que l’equinocci de primavera, es correspon en el moment en que la duracio del dia s’iguala a la de la nit, a partir del qual la llum del dia guanya a la foscor de la nit, donant pas a la primavera d’estiu. Es tracta d’un moment astrologic celebrat per moltes religions de l’antiguitat pagana que practicaven el cult al sol, en moltes de les quals marcava el primer dia de l’any d’un calendari solar. Este calendari regia per eixemple en el zoroastrisme de l’antic imperi persa. Ptolomeo afirma que els egipcis Conon i Meton havien determinat el dia de l’equinoci de primavera en el 25 de març / 29 de Phamenoth. Els romans tingueren un calendari llunar fins a la reforma juliana en que canviaren a un calendari solar, determinant el 25 de març com el dia del equinocci de primavera. En angles, Pasqua es diu “easter” i “eosturmonath” era l’antic nom anglosaxo del mes d’abril, segons nos informa Beda el Venerable en “De Temporum Ratione”, en honor de “Eostre”, nom de la divinitat de la primavera d’estiu, relacionada el “Eos” grec i la “Aurora” romana. L’idea de que l’equinocci de primavera era el principi de moltes coses, es troba en l’antic calendari judeu, segons el qual la creacio havia començat el dia de l’equinocci de primavera de l’any 3.751 a. C. Esta idea fon seguida per alguns cristians primitius trobant-se present en “De Pascha computus” (243), en el qual es diu que la Creacio havia començat a 25 de març i que Jesucrist havia naixcut tres dies mes tart, es dir, el mateix dia de la creacio biblica del sol. Posteriorment el 25 de març es celebrarà l’Anunciacio-Encarnacio i Jesus naixerà als 9 mesos, el 25 de decembre. Per aixo, el 25 de març marcarà el comput del calendari de l’encarnacio o “Anno incarnatione Domini”, calendari que gastà la cancelleria del Sit en Valencia (vore “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”).

Ya hem dit que per a mantindre que el ritual de la Pascua de la mona valenciana prove de rituals precristians heretats dels iberorromans valencians, s’ha de demostrar que la Pasqua continuà celebrant-se durant l’epoca de dominacio musulmana, a lo que procedim a continuacio.

I sabem que aixina fon durant el califat de Damasc, perque la coneguda com a “Crónica mozárabe de 754”, nos fa saber de l’existencia d’un tractat dirigit als cristians sevillans per celebrar erroneament les pasques “habitatores in Hispali propter Paschas erroneas, quae ab eis sunt celebratae”. Ya en l’emirat de Cordova, es te constancia d’una decretal que el papa Adria I (772-795), envià a Hispania / al-Andalus, tambe en relacio al dia en que s’havia de celebrar la Pasqua “Quod si plenilunium quartodecimo scilicet die lunae Sanctum Pascha mininte sit celebratunt…”. Coneguem que tambe es celebraven durant el califat de Cordova, perque el calendari bilingüe conegut com a “Calendari de Cordova” dedicat al califa al-Hakam (961-976), pel mege i historiador Arib b. Sad (m 980) i el bisbe Rabi b. Zayd (conegut com a Recemund), aludix al dia 22 de març com a la primera data possible per a celebrar la Pasqua, “V A XII D XI kalendas. Primum Pascha. Hic est primus dies seculi, qui natalis mundi uocatur, et in eo comedit Dominus Ihesus Pascha” i al 18 d’abril com a l’ultima “VII IIII AC XIIII kalendas. Ultimum terminum Pasche” (“Textos y estudios sobre astronomía española en el s. XIII”, a on Juan Vernet reproduix el “Liber Regius sive descriptio temporum anni”, versio llatina del “Calendari de Cordova” feta sobre l’any 1235).

I pareix ser que de tota la liturgia cristiana relacionada en la data de la Pasqua de resurrecio, no nomes es celebraven les Pasques. La festa de Pentecostes (“Yawm al-ansara maharyan ayam al-Andalus”), es citada per Ibn Hayyan (987-1075) en al-Muqtabis (p 61 de “El enemigo en el espejo” de Ron Barkai). El Dijous Sant es nomenat per Al-Turtusi (1059-1131), com a “jueves de abril” o “jamis abril”, considerant “innovacio” que els musulmans el celebraren, com feen els “ayam” o cristians tributaris. Denuncia igualment “que los hombres salgan, en grupos separados, en compañía de las mujeres, mezclándose en la diversión”. (p 251 de “Estudios de historia de Al-Andalus”). El Divendres Sant tambe es nomenat en una versio de l’acte pel qual Zayyan entregà la ciutat de Valencia a Jaume I, dient-li Zayyan que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 de “La Valencia musulmana” de Vicente Coscollà).

Es te constancia de preguntes que li feren al “Ulema” Sahnun (m 854) en relacio a si era llicit que els musulmans menjaren lo que els cristians preparaven en les seues festes “¿Te parece que no debe comerse de lo que preparan en días tales como el ‘milad’, el ‘maharayan’ y el ‘nayruz’?”. Sabem que Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 1183), descendent de valencians emigrats a Cordova, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. (p 227-234 de “Estudios de historia de Al-Andalus” de Fernando de la Granja).

Entre les festes nomenades, que pareix ser que celebraven tant els descendents dels antics pobladors que continuaven sent cristians en la condicio de la “dimma” o pacte de proteccio, com aquells que s’havien convertit a l’islam, el “nawruz” o “nayruz”, i el “mahragan” o “muharran”, eren definits en noms no arabics, agarrats del persa, llengua en la que feen referencia a l’equinocci de primavera i al solstici d’estiu respectivament. En arap, no existia paraula per a nomenar-los, perque el calendari musulmà depen exclusivament de la lluna, i no te concordancia alguna en l’any solar, podent coincidir l’equinocci de primavera en qualsevol dels seus mesos. Segurament en l’importacio del nom, es produi una identificacio de les celebracions dels pobladors autoctons d’Hispania/al Andalus, i aquelles propies del zoroastrisme que es celebraven en territoris de l’antic imperi sasanida, a on l’islam s’havia impost des del s. VII, pero que no havia pogut fer desapareixer.

Es cert, que els cronistes en arap, no aclarixen quan es celebrava aci el “nawruz”, i hi han autors que diuen que podien haver coincidit en les festes de “Yannayr”, giner o cap d’any, podent-se basar la confusio, en el fet de que tambe l’equinocci de primavera havia segut considerat com a principi d’any, sent-ho segons el calendari de l’Encarnacio. No obstant, Lévi-Provençal “se inclina a situarlo en el día del equinocio de primavera” (p 188 de “Estudios de historia de Al-Andalus”).

Son curioses algunes celebracions que els cronistes musulmans identifiquen en eixes festes. Per eixemple, en un atra pregunta al “Ulema” Sahnun, es parla de dir als chiquets “traednos huevos y regalos y os llevaremos a las iglesias”. En “El cancionero hispanoárabe” (Madrid, 1984), F. Corriente traduix uns versos de Ibn Quzman (1078-1160), que parlen de que “El rosco se amasa, se venden “gacelas” / goza el primero de año quien tiene dinero”, explicant “gacelas” com “figuritas de animales”. (¿marsapans que ve de “pa de març”? ¿mones?) Al- Marrakusi (m. 1303-04), en la biografia del cordoves Ahmad b. Yahyà (m. 1202), per a explicar una anecdota de la seua vida, nos parla de les figures “que se hacen al-Andalus y el Mágreb en el nayruz, confeccionadas con una masa de harina de flor (huwwari) mezclada con aceite y agua, con la que se hacen panes finos (ragif)…Se moldean y se hacen con ellos figuras de masa que se mezclan con huevo…Los niños se alegran, su regocijo se confirma y presumen del tamaño de cada una…” (“Dulces, vino y oposición política: un estudio biográfico de época almohade” de Manuela Marín). Es important recordar que l’islam condenava la representacio figurativa.

Les figures en pasta que els musulmans nos conten que feen els cristians tributaris, tambe tambe es documenten en la pasqua dels judeus, segons noticia d’un de Segorp que el 17 de febrer de 1321, fon denunciat per haver fet una figura de Jesucrist i haver-la posat al forn: “Moçe, filius Juceffi, sartor judeus Sugurbie, nuper in festo pasche judeorum de quadam massa panis sive paste figuravit formam domini Jhesu Christi crucifixi ipsamque figuram in furno poni et comburi fecit” (96 ACA: C 246: 172r).

A continuacio, procedix estudiar la festa del “Nayruz”, per a vore els punts de contacte en la Pasqua de la mona valenciana. Ya anuncie resultats sorprenents.

Agusti Galbis.

Arquitecte.