NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.
En l’articul anterior hem comprovat que la festa de la mona es una festa de la primavera d’estiu que s’espera, prepara, du aparellats actes de renovacio i es motiu d’alegria. S’ix al camp a llocs prop de l’aigua, a berenar. Es epoca de jocs sexuals, de begudes alcoholiques i de menjars especials. En este vorem que la mona tambe anava aparellada en el foc, aixina com que l’alegria es manifestava en cançons, balls i musica. Constatarém que era un moment de jocs especifics. Estudiarém la “tornà” de cada dia dels tres de mona i la seua continuïtat en el seu “soterrar”. Vorem com hi ha estudiosos que relacionen la mona en rits i cerimonies paganes precristianes.
Hem vist que entre els aliments que componien la cistella de la mona, hi havia alguns que estaven mes bons si es calfaven al foc. Quan no estava prohibit fer foc en el camp, les fogueretes acompanyaven als pasqüers. Per aixo, en “La mona de Pasqua”, Gasparo mana “Y aneu calfant la casola” i diu Gostino: “Ve la so Rosa , es propasa / se cremen y trac la brasa / en les sarpes d’el gatet”. Palanca i Roca sera mes explicit, quan escriu que “El sol s' amaga, y al caure / Vindran a estar ya les sis... / ¡Paren los jochs de palpeo!... / ¡Ya arribat l’hora!... ¡acudiu!... / Cada rogle una falleta / Aon se calfa el sofrejit”. Carles Ros nos posa en coniximent en el seu “Tratat de adages y refranys valencians…” de la dita que expressa que “A pasqua els fochs y a Nadal los jochs”.
Si el cami cara al lloc a on menjar-se la mona, ya era un moment de cançons, mentres es preparava i es menjava la mona, tambe s’havia de ballar al so de la musica. Ho comprovem en “La mona de Pasqua” a on diu Gasparo: “Canta y no fases el maula / ¡Home aso no es fer la mona! / ¡Quina quetut! ... Tenim qu’armar un fandango / que s’oixca ende Burchasot … Doña Angusties, voste y yo / ham de ballar una jota … Vinga eixa jota nostrama / s’ham de fer un pam de greix / y ham d’armar ara mateix / un ball hasta micha cama”. Un atre personage, la “So Rosa ” diu que “si falta alguna parella / asi hia una ballaora” i en un atre moment “No toqueu eixes guitarres / que tinc molt dolor de cap”.
Que era moment de jugar, ho diu la coneguda canço tradicional que diu que “Estos tres dies de Pasqua / son tres dies de jugar”. Es jugava, a ballar la trompa, a botar la corda, al sambori, a pagar pinyora, al gat i la gata, al rogle, al rode la mola, al conillet…, sent un dels jocs representatiu el volar la milocha o cacherulo, del que parlarém en mes detall mes avant i del qual vegem un eixemple en “La mona de Pasqua”, quan diu Gasparo “Ma quina cara mes rocha / vacha…a volar la milocha”. Carles Ros, en el “Romanç nou, curios, y entretengut, hon es referixen els jochs, entreteniments, è invencions, que els gichs de Valencia eixerciten…” (1752), escriu sobre els chiquets que “a Pasqua ballen la trompa / fins que lo trompellot entra / y tambe a la encreuellada / a ahulles, o la terreta”. Tampoc pot faltar el esclafar-se els ous els uns als atres. La major part de les voltes eren ous durs bollits, pero a voltes ¡hi havia algun cru! La cerimonia consistia en dur l’ou a un muscle, en acabant a un atre, per a acabar trencant-lo en el front del veï o veïna –o entre pretenents-, mentres es dia: “Aci em pica, aci em cou i aci et trenque l’ou”. Palanca i Roca escriu “¡Y els ous li esclafa en lo front / Pepa a Sento y Rita a Lluis! — /Santo Dios! la jica en terra! / ¡Pom! Tropesa el pobre jich / Y alça, mon!, cau damunt d’ella / ¡Sense voler y en lo riu! / Li trenca els ous o no els trenca… / Tot son rises y jillits... / ¡Y ella es veu cent moradures / Cuant va a casa per la nit!”, d’a on vegem, que la proximitat en l’aigua fea inevitable, que esta tambe es convertira en motiu de “festa”.
A poqueta nit, s’havia de tornar a les poblacions. La festa i en ocasions la beguda, oferia una tornada variopinta. Uns cantant i botant, uns atres emparellats i agarrats de la ma, alguns barallats i mes d’un completament bufat. Liern nos posa en coneiximent de bregues anteriors a l’eixida, quan li fa dir a Ramona “En lloc de mona, me pense / qu’aura asi ball de Torrent”, i a Gasparo “¡S’ha mogut bon canyaret!”. Entre les cançons de mona, hi han les que diuen que “De les penyetes venim / de menjar-nos la mona, junt al ferrocarril / Venim tots mig tocats…”, o “Ya venim de berenar / hem jugat a pilarets / nos hem begut tot lo vi / i hem renyit en els noviets”. Palanca i Roca nos fa saber que “No falta qui se l’em puja / La sanch al cap rebullint / Y te que dormir la mona / En Serrans o cau ferit”. Segurament estes imagens eren les que varen induir a que en “La pascua, la nochebuena y la navidad” (“Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura” -1956) es diga de “la vuelta” de la mona valenciana que “no le vemos ninguna relación espiritual con el significado de la Pascua”.
Aço es repetia durant els tres dies de Pasqua. Com dia Escalante en 1870, “¡De la mona, no se parle, perque la mona de pasqua son tres dies!”. Es interessant saber que els tres dies tradicionals de la mona valenciana, no coincidixen en “Triduum sacrum” o “Triduum Pasqual” eclesiastic que marca el pas de la mort a la resurreccio de Jesucrist i que esta format pel divendres sant -Crist mort-, dissabte sant -Crist en el sepulcre-, i el dumenge de Pasqua -Crist ressuscitat-. Dels tres dies de la mona valenciana, dumenge, dilluns i dimarts, el dilluns o segon dia de pasqua es festa oficial, mantinguent-se el dimarts o tercer dia de la Pasqua valenciana com a festa local en alguns pobles. Es curios que en el dietari de Porcar “Coses evengudes en la ciutat i regne de Valencia” (1589-1628), es parle de que “sa yllustrisima confirmaria tots los tres dies de Pasqua” o de “tots estos tres dies de Pasqua”, en que “los gichs, ab grans festes y alegries…”.
Pero passada la trilogia pasqüera, la festa encara continuava en l’excusa de menjar-se les sobres. En alguns llocs, tambe el dimecres es festa i se li diu el dia del “rosegó”. En alguns pobles, les chiques pagen el chocolate per a mullar les mones sobrants i els chics paguen la beguda. Es “el soterrar” de la mona, que alguns allargaven mes d’un dia, com nos fa saber Escalante en “La Falla de sen Chusep”, fent dir a Valentí “¡De la mona no se parle! / perque la mona de Pascua / son tres dies y ells están / soterrantla una semana”. No hi ha dubte de que ad aço degue ajudar, que la festivitat de sant Vicent Ferrer, que es el dilluns seguent, faça que tota la semana siga festa escolar.
Com a cosa curiosa, saber que el dia 25 de març, en Sandrichián (Ávila), families i amics van al riu i mengen un entrepa en una fogassa de pa, sent tipic que duga tortilla de creïlles, ous, llomello o llonganisses. El dia 26 es conegut com el “día de las sobras”.
Descrit el ritual de la mona valenciana, es dificil trobar-li un sentit cristià, per lo que haurem de buscar en un orige a partir de rituals d’orige pagà, que posteriorment seria integrat en una festivitat cristiana. Al respecte, ya hem vist, que en relacio a la “tornada” de la mona, s’ha escrit que “no le vemos ninguna relación espiritual con el significado de la Pascua”. Tambe els valencians sabiem, que les activitats de la “mona”, no eren massa “santes” o “devotes”, com s’evidencia en un periodic de “El Tío Nelo” que es publicà durant l’any 1862, a on es definix la Pascua valenciana de la següent manera: “Infantiles gentes empinant vel volant milochas / et barbara cacherulos manu pintatos / dum bailant mulieres / libertate non sancta, / et aliis excesis. Pascuam cantemus ! / et mundus cum jubili dicat / bota in mano estomacoque repleto / ecce vita ridentes atque plorantes / moriremur omnes ”. Encara podem aportar mes opinions. Els autors de “La Cueva negra de Fortuna (Murcia) y sus tituli picti”, en la p 153, es referixen a la “mona” parlant de “reminiscencias quizás de algún rito religioso de época precristiana”. Caro Baroja diu que “de todas suertes hay que buscar el origen de los hornazos o monas de Pascua en la antigüedad pagana”. (p 81 de “Ritos y mitos equívocos”).
En el proxim articul, estudiarém la relacio de la Pasqua cristiana en l’equinocci de la primavera d’estiu i vorem la significacio d’este fet astrologic en cultures antigues.
Es cert, que els cronistes en arap, no aclarixen quan es celebrava aci el “nawruz”, i hi han autors que diuen que podien haver coincidit en les festes de “Yannayr”, giner o cap d’any, podent-se basar la confusio, en el fet de que tambe l’equinocci de primavera havia segut considerat com a principi d’any, sent-ho segons el calendari de l’Encarnacio. No obstant, Lévi-Provençal “se inclina a situarlo en el día del equinocio de primavera” (p 188 de “Estudios de historia de Al-Andalus”).
Son curioses algunes celebracions que els cronistes musulmans identifiquen en eixes festes. Per eixemple, en un atra pregunta al “Ulema” Sahnun, es parla de dir als chiquets “traednos huevos y regalos y os llevaremos a las iglesias”. En “El cancionero hispanoárabe” (Madrid, 1984), F. Corriente traduix uns versos de Ibn Quzman (1078-1160), que parlen de que “El rosco se amasa, se venden “gacelas” / goza el primero de año quien tiene dinero”, explicant “gacelas” com “figuritas de animales”. (¿marsapans que ve de “pa de març”? ¿mones?) Al- Marrakusi (m. 1303-04), en la biografia del cordoves Ahmad b. Yahyà (m. 1202), per a explicar una anecdota de la seua vida, nos parla de les figures “que se hacen al-Andalus y el Mágreb en el nayruz, confeccionadas con una masa de harina de flor (huwwari) mezclada con aceite y agua, con la que se hacen panes finos (ragif)…Se moldean y se hacen con ellos figuras de masa que se mezclan con huevo…Los niños se alegran, su regocijo se confirma y presumen del tamaño de cada una…” (“Dulces, vino y oposición política: un estudio biográfico de época almohade” de Manuela Marín). Es important recordar que l’islam condenava la representacio figurativa.
Les figures en pasta que els musulmans nos conten que feen els cristians tributaris, tambe tambe es documenten en la pasqua dels judeus, segons noticia d’un de Segorp que el 17 de febrer de 1321, fon denunciat per haver fet una figura de Jesucrist i haver-la posat al forn: “Moçe, filius Juceffi, sartor judeus Sugurbie, nuper in festo pasche judeorum de quadam massa panis sive paste figuravit formam domini Jhesu Christi crucifixi ipsamque figuram in furno poni et comburi fecit” (96 ACA: C 246: 172r).
A continuacio, procedix estudiar la festa del “Nayruz”, per a vore els punts de contacte en la Pasqua de la mona valenciana. Ya anuncie resultats sorprenents.
Agusti Galbis.
Arquitecte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario