.

.

BENVINGUTS AL BLOG DE MANISES EN LLINEA · BIENVENIDOS AL BLOG DE MANISES EN LÍNEA · WELCOME TO THE BLOG OF MANISES ONLINE · BIENVENUE SUR LE BLOG DE MANISES EN LIGNE

.

.

.

.

.

.

AGENDA MANISERA, DICIEMBRE 2017

AGENDA MANISERA, DICIEMBRE 2017

AM 01

AM 01

AM 02, DIA 16, TEATRE EN EL GERMANIES

AM 02, DIA 16, TEATRE EN EL GERMANIES

AM 03, ACTRIUS I ACTORS

AM 03, ACTRIUS I ACTORS

AM 04

AM 04

.

.

ACV 02

ACV 02

ACV 03

ACV 03
.

ACV 01

ACV 01

ACV 04

ACV 04

ACV 06 MUSEO GLEZ MARTÍ (01 al 31 de Diciembre 2017)

ACV 06 MUSEO GLEZ MARTÍ (01 al 31 de Diciembre 2017)

.

.

.

.
manises

REP 01

REP 01
.
MANISES

.

.
MANISES

REP 02

REP 02
.
MANISES

.

.
MANISES

REP 03

REP 03
MANISES

.

.
MANISES

REP 04

REP 04
MANISES

.

.
MANISES

REP 05

REP 05
MANISES

.

.
manises

REP 06

REP 06
MANISES

.

.
MANISES

REP 07

REP 07
MANISES

.

.
MANISES

REP 08

REP 08
MANISES

.

.
MANISES

REP 09

REP 09
MANISES

-

-
MANISES

REP 10

REP 10
MANISES

ESTE BLOG ESTA ESCRIT EN IDIOMA VALENCIÀ, NORMES DE LA R.A.C.V. (REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA), NORMES D'EL PUIG, I EN CASTELLÀ O ESPAÑOL

viernes, 29 de abril de 2011

AGUSTI GALBIS, CULTURA VALENCIANA, LA MONA DE PASQUA


NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.
LA PASQUA DE LA MONA (i VIII).
No podria acabar-se un articul sobre la Pasqua de la mona valenciana, sense deixar-li un lloquet a la milocha o cacherulo. Lo primer que hem de saber, es que els experts diuen que la milocha es fa plegant paper, sense varetes rigidisadores, mentres que el cacherulo sí que ne du i te forma hexagonal.
No hi ha polemica en quant a que la milocha te el seu orige en la China, poguent haver segut duta a territori valencià pels musulmans. La relacio dels musulmans hispans i el vol, es troba documentada en Abu l-Qasim Abbas Ibn Firnas, mort el 887, qui construi una maquina voladora, ademes de que ell mateix es fabricà un trage en ales, en el qual es llançà des de la russafa de Cordova. Segons al-Maqqari, el seu rival Mu’min ibn Sa’id digue d’ell que “Supera al ave fénix en su vuelo /al vestir su cuerpo con plumas de buitre”. Agustín de Rojas (1572 a.1635), en “El viage entretenido”, nos parla d’un valencià “en el Reyno de Valencia / Que me dixo ser su patria” que imità a Ibn Firnas l’any 1603. La historia començà quan li digue al seu fill que “Aquestas alas me ataras /A las brazos pienso yo / Que qual las aves volara”. Fet l’experiment, acabà en el riu “Llega y dale y por volar / Acia el cielo da en el agua / Que era un pequeñuelo arroyo / Que al pie de aquel monte estaba”, resultant que “Quebróse el misero viejo / Los brazos y las quixadas / Una pierna y la cabeza”. Preguntat per la rao per la qual no havia volat “Le respondió que la cola / Que á no faltarle volara”. La relacio dels valencians en el vol, segui quan en 1909, el primer avio espanyol despegà de Paterna comandat per Joan Olivert.
Pero tornant al joc de Pasqua, sabem que la paraula “milocha”, ve de l’associacio del seu vol, en el d’una au rapaç del mateix nom, que te orige en el llati “milvus” o milà. Curiosament, en angles es diu “kite”, nom equivalent al del milà. Gregori Mayans (1699-1781), posà de manifest la polisemia, donant dos accepcions de “milocha”: 1.- “cierta ave”; 2.- “cometa”.
Com a nom valencià d’un pardal, la paraula “milocha”, es troba documentada en el “Vocabulario del Humanista” de Palmireno (1524-1579), i la seua antiguitat es troba acreditada per l’existencia d’una partida en Atzuvia de Pego dita “La milocha”. No hi ha dubte de que es tracta d’una paraula propia dels descendents dels iberorromans valencians que vixqueren “sots senyoria de moros”.
Referida a l’instrument que es fa volar en Pasques, la primera volta que he trobat documentada la paraula “milocha”, es en el Dietari de Jeroni Soria, qui nos conta que a 3 de Maig de 1528, en una desfilada que es feu en honor de l´emperador Carles I, els barreters, prepararen un torre de canya cuberta de tarongers, i quan passà per davant de la finestra per a on mirava, “…obriren la torre e ixque hun corp e sis miloches e trenta gosos…”. En “El poder real en la Corona de Aragón: siglos XIV-XVI”, es diu que fon el moment en que deixaren eixir “un cuervo, seis cometas de artificio y treinta perros espantados”. Mes avant, tornem a trobar-la com a nom del joguet en el llibre de Joan Porcar (1589-1629) “Coses evengudes en la civtat y regne de Valencia”, qui nos conta que el 26 d’abril de 1606, es volava en la ciutat de Valencia “una com a milocha ab la figura de sant Vicent Ferrer y al peu les armes de Valencia”. En el sigle següent, Morlà, en “Octaves escrites en la justa de sent Gregori”, escriu que “Quan yo paper no tinga, de ma clocha / de llens li fare una milocha”.
Que era una activitat popular que a voltes produia accidents, ho sabem pel propi Porcar qui nos conta, que tercer día de Pasqua de 1614 un chiquet que “…estaua en lo hort foral portal de sant Vicent, caygue del terrat de la casa bolant vna milocha”. El dietari Ayerdi nos diu per a l’any 1664, que “Dit dia, a les onze del mati, en la parroquia de Senta Creu, caigue un chich de un terrat, bolant una milocha, y alli mateix mori rebentat”. Per aixo, duia aparellada prohibicions. L’u de març de 1737 es feu prego en la ciutat de Valencia, segons el qual “ninguna persona de cualquier edad y calidad que sea, así en esta ciudad como en sus arrauales no buele ni permita bolar en sus torres, texados, ni terrados Milochas…”. La prohibicio era deguada a que “por este tiempo se suelen experimentar algunas desgracias de bolar milochas en las torres, terrados y texados”, havent hagut un mort el dia anterior. De 9 d’octubre de 1792 es el bando del corregidor de la ciutat de Valencia Joaquín de Pareja y Obregón pel qual es prohibien certs jocs, aixina com “volar cometas ni otro genero que pueda romper o maltratar dichos Faroles, bajo la pena de tres días de cárcel”. De 23 de Març de 1823 es un atre “prohibiendo se eleven cometas desde los terrados, ni aún desde el suelo, á grande altura de día y mucho menos por las noches con luces”.
El vol de les miloches, aprofità inclus per a fer ciencia, cosa que posà de manifest Jorge Juan (1713-1773), valencià de Novelda, en el seu llibre “Sobre la theoría de los cometas que vuelan los niños…”.
El 16 d’abril de 1911, es feu en el Circul de belles arts de Valencia un concurs de mones i cacherulos que recordà Escalante en “La mona de pascua”, qui diu “mira eixa exposició / cacherulera, aon s´encanten / embelesats tots els chics… plena de miloches blanques / i vistosos cacherulos / que pengen bambolejant-se…”. El premi als tres millors cacherulos foren les tres millors mones. S’enviaren 100 d’elles a l’Associacio Valenciana de Caritat, 50 a l’asil de sant Joan de Deu i 50 al de sant Eugeni. Aprofite per a posar de manifest esta curiosa relacio de les mones com a pastiços, en la caritat. En “La caridad cristiana. Revista de beneficencia” de l’any 1856, es parla d’una carta del “presidente de la Conferencia en el Grao de Valencia”, segons la que “Gastáronse 21 rs en comprar una torta de las llamadas monas que acostumbran á comerse en la Pascua y se acordó rifarla”. El que ho escriu diu que “No vayais á creer vosotros los que no conozcais esas tortas que es algun manjar especial y delicado se reduce a un bollo comun mas ó menos grande con cierto número de huevos cocidos”. De la rifa obtingueren “417 rs con 3 mrs que pudieron ser invertidos en los socorros acostumbrados”.
Les mones a les que es referix el paragrag anterior, es corresponen sense dubte en les tipiques d’Alberic, que no poden estar absents en un articul sobre la mona valenciana. Es interessant saber, que Joan Company de Gandia, explicà la recepta del “pan quemado al estilo de Alberique”, en el seu “Formulario práctico de cocina. Variado, sencillo y económico” de 1909.
Acabarém en una mostra de vocabulari valencià en perill d’extincio, en relacio als ingredients i elaboracio dels pastiços representatius de la mona. Els ingedients son fonamentalment, farina de forment, que pot ser de seixa i no “xeixa”, rovell d’ou batut, que no “gema d’ou”, oli d’oliva, rent, que no “llevat” i sucre. Depenent de les cantitats, eixirà mes o manco molla, que no “flonja”. A voltes duran llima, que no “llimona” o ralladura de llima que no “pela de llimona ratllada”, llet, creïlla que no “patata” o sagi, que no “llard”. Alguns tambe porten anous que no “nous”. En acabant de que la pasta es feny, no es “fonya”, es solen posar en llandes, que no en “llaunes” i algunes d’elles, ben tapadetes, es duien a l’alcavó del forn, que un català no sap a on està, per a que unflen, no “inflen” i no fasen bla. Enfornades i tretes del forn, en alguns pastiços, en el blanc de l’ou, que no en la “clara”, es fa un mulló o coromull, que no “currull”. Alguna d’elles es podra decorar en chocolate, que no “xocolata”. Alguns dels noms dels pastiços representatius, son absolutament desconeguts per als catalans, que no saben lo que es “tonya”, “coca bova”, “reganyada”, “congret”…, estant alguna d’elles com “tonya” documentada en el s. XV, en “Lo Sompni de Johan Johan”. Per cert ¿Haurem de deixar de dir “panou” per a dir “pambou”? ¡Seran panolis!
En esta serie d’articuls, hem estudiat la tradicio valenciana de la Pasqua de la mona, com a un atre element caracteristic de l’etnologia valenciana. Hem conclos que es tracta d’una festa de raïls precristianes, lo que posa de manifest una continuïtat del poble valencià actual, que independentment de la religio dels qui han manat, descendix substancialment dels iberorromans que poblaven el nostre territori. Cada volta mes, les teories catalaneres de substitucions poblacionals, mes que plorar, fan riure.
Acabarém en uns versets de Palanca i Roca que regallen un poc de “chauvinisme”, que bona falta nos fa: “Y en los tres dies de Pascua / Dona tot asó un quedir”/ Que asi, tant per lo caracter / Com pel cel que mos cubrix, / Som, sens disputa, en lo Globo / La esencia del paradis!”.
Idem ius Valentini et Licitani habent: Barcinonenses quoque ibidem immunes sunt” (llibre II de “De Censibus”). Si parlem de dimensions de ciutats, a “Valentia” li faltaven 18 Ha, per a tindre l’extensio de “Caesaraugusta” que en tenia 55, front a les 70 de Tarraco o les 100 de Emerita. (“La demografía de la hispania romana…”, de Gozalbes Cravioto. 2007). Era molt gran per eixemple, en relacio a “Barcino” que tenia un “pomerium” de 10,4 Ha. Per ultim, comentar, que de les poques ciutats d’Hispania a on s’ha documentat circ romà, una d’elles es Valentia, tenint unes dimensions paregudes al de Sagunt i en una capacitat per a uns 10.000 espectadors, circumstancia que reforça l’importancia de la Valentia romana.
Fet l’incis, passarém a continuacio a comentar la resposta mes forta a Prudenci, datada a principi del s.VI i atribuida a Just, bisbe d’Urgell. Primer parlarém un poc del seu germa, “Justinianus” (c.492- c.548), bisbe de la ciutat de Valencia des de l’any 527 fins a la seua mort, periodo durant el qual es celebrà el “Concilio Valentino” de l’any 546. Per l’inscripcio de l’epitafi de “Justinianus caelebs pontifex sacer[dos]”, que consta en la “Anthologia Hispana, transmesa a traves d’un manuscrit del sigle VIII (Paris Bibl. Nat., lat 8093), coneguem entre atres coses, que Justinianus edificà en la ciutat de Valencia nous temples i restaurà els vells “Noba templa construens vetustaque rest[aurans]”, deixant per hereu dels seus bens a sant Vicent, a qui molt venerà “Hic Vincentium gloriosum martirem Xpi / Sat pio quem coluit moderamine vivens / Hunc devotus moriens reliquid eredem”. Sabem que Just i Justinià eren germans, perque Isidor de Sevilla (c.560-636), en “De viris illustribus”, a continuacio de parlar de “Iustinianus ecclesiae Valentinae episcopus”, cita a “Iustus…frater praedicti Iustiniani”, germans tambe de Nebridi i Elpidi “Huius quoque fratres Nebridius et Elpidius”. Vegem per tant, quetots ells formaven una important familia de quatre bisbes germans, als quals trobem junts subscriguent de les actes del II concili de Toledo de l’any 527, com “Justinianus…ecclesiae Valentinae episcopus” (bisbe de la ciutat de Valencia); “Justus…ecclesiae catholicae Urgelitanae episcopus” (bisbe d’Urgell); “Nibridius…episcopus ecclesiae catholicae Egarensis” (bisbe de l’actual Tarrassa) i “Elpidius…catholicae ecclesiae Ostensis episcopus” (bisbe d’Osca).
La resposta a Prudenci, de la que hem parlat, es troba en el “Sermo S. Iusti Urgellensis episcopi in natale S. Vincentii martyris”. (pp. 216-221 de “Viage literario a las iglesias de España: Viage a Urgel”, Vol. 10). La reivindicacio de Prudenci en el seu “Peristephanon”, que diu que sant Vicent era d’ells, i d’ells, la seua educacio de chiquet, “Noster (ille), et nostra puer in palaestra”, afegint rotundament que “Noster est”, es contestada per Just d’Urgell, repetint per set voltes seguides i per set raons, que sant Vicent es “nostre” dient que es “noster ex genere”, o nostre d’orige; “noster ex fide” o nostre de fe; “noster in stola” o nostre en l’estola; “noster in gloria”, o nostre en gloria; “noster in officio” o nostre en dret, “noster in tumulo” o nostre en sepultura; “noster in patrocinio” o nostre en patrocini. Els set “noster”, es troben reforçats per un quadruple “hunc”, quan diu que “Hunc conspicimus in vestimentas” o aci contemplem les seues vestimentes; “hunc gerimus in meritis” o aci tenim els seus exits; “hunc urbs nostra protulit” o aci, la nostra ciutat el “produi”; “hunc caelestis Iherusalem non solum pro huius urbis, sed etiam pro totius orbis gubernatione suscepit” o aci rebe el govern de la Jerusalem del cel, no a soles per a favorir a la nostra ciutat, sino per a tot el mon.
Sent que no hi ha dubte de que el tumul o sepultura del sant es trobava en Valencia, -i com vorem l’estola i unes atres vestimentes-, es la rao per la qual, B.de Gaiffier, conclou en la p 279 de “Sermons”, que “la famille de Just d’Urgel provenait de Valence”. Victor Saxe en La versión BHL 8628-8631 de la passio s.Vincentii diaconi et martyris”, diu que aço explicaria la rao per la qual el bisbe de Valencia Justinià, li demanà el sermo al seu germà, “ait demandé á son frére de tenir le sermon en question”, que degue ser pronunciat en Valencia per un chiquet del pais “le sermón avait été prononcé á Valence par un enfant du pays”.
Per tot aço, Victor Saxe, escriu en el seu treball acabat de citar, que “L’hypothèse, tirée de ce fait, selon laquele le prédicateur était originaire de Valence, parait donc bien justifiée”, es dir que l’hipotesis de que sant Vicent era originari de Valencia, pareix ben justificada.
En est articul, hem vist elements de reivindicacio valenciana en relacio a sant Vicent, front a uns atres territoris, que nos duen a la conclusio de que sant Vicent pogue ser valencià. En el seguent articul, vorem la brega entre territoris per tindre la preponderancia en relacio a la possessio de les reliquies de sant Vicent. Tots estos “enfrontaments”, a voltes piadosos i a voltes molt poc, pogueren contribuir a una incipient cohesio del poble valencià, en torn a la ciutat de Valencia.
Agusti Galbis
Arquitecte.

No hay comentarios:

Publicar un comentario