ADEU A UN AMIC: VICENT MARTÍNEZ RIERA, COMPONENTE DEL EQUIPO LOS HALCONES DE MANISES

Adeu a un amic:

Vicent Martínez Riera

Esta es una de les noticies que mai desiges donar. Que se'n vaja un amic es una de les sensacions mes males que es poden tindre. Han segut molts anys que ara en un moment et venen a la memoria.

El Vicent que yo he conegut, era un home tranquil, reflexiu, prudent, que volia al seu poble i sobre tot estava enamorat de la seua ceramica.

Vicent (Visantico, como yo li dia) era un bon amic. Una amistat que va naixer jugant al futbol, de chicotets en el Santiago i posteriorment va continuar -tambe en el futbol- en el grup d'amics que eren “ los HALCONES-FALCONS “.

Com a jugador era un bon esquerrà, donava tranquilitat als companyers i dominava la situacio i poques vegades l'he vist cabrejat. Eixos almorzarets despres de finalisar el partit era el “summum” en un dumenge en que gojaves fent lo que mes t'agradava: jugar al futbol.

Eixe companyerisme es traduïa fora, va formar part de l'Orefo Cant i Fum, i ademes de ser un excelent Tenor, era el Secretari. Recorde -com si fora ara- quan en u dels ensajos en el moli de “Orrios”, en el carrer de Ribarroja, em feu entrega d'una espaseta obri cartes, en nom de tots, commemorant un aniversari del grup. La tinc davant de mi tots els dies.

En el terreny professional, hem colaborat en tot lo que hem pogut i -des de sempre- ell ha posat tota la seua experiencia i coneiximents com a membre de la Cambra de Comerç de Valencia, en ajudar a tots els fabricants de Manises a resoldre assunts oficials que ell, pel seu treball, tenia a l'abast poder-ho fer.

Al principi, quan yo estava formant l'empresa d'exportacio, venia per les vesprades a ajudar-me i orientar-me en tot allo que estava dins de les seues competencies. Algunes vesprades, em cridava per telefon i em dia: Pep hui no puc anar perque tinc que anar a parlar en . . . . perque te un problema i vaig a vore com el solucionem.

Despres, fa alguns anys, l'activitat professional de cadascu va fer que es separarem (encara que vixcam a 3 minuts caminant), pero estava al corrent de la seua evolucio pel nostre amic en comu Juanjo Santolaria, ya que tots els dissabtes es reunien per a fer un almorzaret, i ell -ya siga en l'Ajuntament o pel carrer- me posava al dia de tot.

U dels ultims actes als que va assistir, fon a l'homenage que l'Ajuntament li feu a son pare, en el que li posaren el seu nom al camp de futbol del Manises.

Es trist, molt trist, perdre a una persona com Vicent.

Adeu amic. Que Deu et tinga en la gloria.

Pepe Esteve.

Una fotografia de los HALCONES, de l'any 1974

Una fotografia de los HALCONES, de l'any 1977.

Placa de taulells, en l'homenage a son pare.