SANT VICENT MARTIR I EL SENTIMENT HISTORIC DE VALENCIANITAT ( II )

AVÍS  MOLT  IMPORTANT
AVISO  MUY  IMPORTANTE

Per a coneixer TOTS ELS ARTICULS d'Agusti Galvis, Arquitecte i Investigador valencià, visitar el Blog:

Para conocer TODO LOS ARTÍCULOS DE AGUSTÍ GALBIS, Arquitecto e Investigador valenciano, visitar el Blog:

http://agustigalbis.wordpress.com 

SANT  VICENT MARTIR I EL SENTIMENT HISTORIC DE VALENCIANITAT (i II)

Hem vist la rivalitat entre Valencia i Saragossa en relacio a l’apropiacio de sant Vicent martir, datada entre finals de l’imperi romà i l’epoca visigotica, existint motius per a pensar que el sant podia haver segut valencià. Els motius ya exposts, podrien vore’s reforçats perque com a valencià es considerat sant Vicent en l’inscripcio de l’any 594 publicada per Pedraza en el fol 75 de la “Historia de Granada”, corresponent a la consagracio d’una iglesia durant el regnat de “Recaredus” que diu: “Consagrata est Eclesia Sci. Vicentii Martyris Valentini a sco. Liliolo Accitano Ponfc. XI. Kal. Febr. An…GL. Dni Recaredi regs. Er. DC. XXXII”.

No obstant, s’ha de saber, que els martirs eren definits com a “gladiator perfectissimus” (Tertullianus -c.160-c.220) o com a “militem Christi” (Lactantius -245?-325?). La seua mort era considerada com a una victoria per la que es guanyaven la palma “ad martyrii palmas gloriare” (Tertulianus) y la corona “coronam pro fidei meritis” (Lactantius). En el cas de sant Vicent, l’etimologia del seu nom reforçava la idea “Vincenti dabo…Qui vicerit”. La mort es celebrava com el naiximent a la vida en el regne de Deu “meritis in regno Domini reseruatus” (Lactantius) i per aixo, en el “Kalendarium Antiquum Polemei Silvii” de l’any 448, el dia del martiri de sant Vicent es celebrava com el dia del seu naiximent “Natalis S Vincentii martyris”. Podria ser, que el haver segut martirisat en la ciutat de Valencia, es considerara suficient per a referir-se a sant Vicent com a valencià, sent dificil assegurar que sant Vicent fora natural de Valencia.

La reivindicacio dels martirs era d’interes per distints motius. En primer lloc perque segons sabem pel “Dialogus cum Tryphone” de Iustinus martyr, (c. 100/114 - 162/168), es pensava que els martirs contribuien al creiximent de la fe. Posseir reliquies del “vencedor” per a venerar-lo, incrementava el prestigi del depositari, que era l’encarregat de promoure el seu cult. Entre les reliquies, estaven les corporals -sanc i cos- i les de contacte. Per a la ciutat de Valencia, dispondre del cos de sant Vicent no era qualsevol cosa, sent que era l’unic sant hispà que s’havia incorporat a la liturgia catolica universal.

Per a constatar l’importancia de les reliquies en l’epoca de que parlem, considere interesssant el fer un seguiment de les reliquies de sant Vicent, en l’epoca de que parlem. Saragossa s’enorgullia de tindre una tunica i sanc del sant, trobant-se en la ciutat de Valencia, el cos i unes atres vestimentes.

Aurelius Prudentius (348 d.C.- c.410), en el “Peristephanon”, diu clarament que Saragossa disponia de sanc de sant Vicent “Vincenti, cui sanguis hinc est”, aixina com que era sanc anterior a la seua mort, perque diu, que procedia d’una tenue efusio, que pareixia anunciar una mort proxima “tenui notasti / sanguinis rore especiem futuri / morte propinqua”. Eugeni de Toledo, (? - 657), en el poema “De basilica S. Vincentii quae est Caesaraugustae ubi cruor eius effluxisse dicitur”, amplià l’informacio dient-nos que es tractava de sanc nasal. “Nare fluente tuus hic iacet ille cruor”. Sobre a on es conservava eixa sanc, Francisco Sobrecasas, en “Ideas varias de orar…” (1681), nos diu que la sanc tacava una tunica, parlant de “La Sangre que San Vicente derramo en Çaragoça, esmaltando la Tunica Sagrada, que oy conserva y adora esta Santa Iglesia”.

La possessio saragossana d’una tunica de sant Vicent, es troba documentada per Gregorii turonensis o Gregori de Tours (538-c.594), qui en la “Historiae Francorum” nos informa, de que l’any 541, Childebert i Clotari “Childebertus…cum Chlothachario” sitiaren la ciutat de Saragossa “Caesaraugustanam civitatem cum exercitu vallant aique obsident”. Els habitants i en especial les dones, feren una serie de cerimonies, sobre el significat de les quals interrogaren els atacants a un paisà “unum de civitate rusticum ipsi interrogant quid hoc esset quod agerent”. Este els explicà que la gent portava una tunica de sant Vicent i que pregaven al Senyor, per a que tinguera pietat d’ells “Tunicam beati Vincentii deportant, et cum ipsa, ut eis Dominus misereatur exorant”. Gregori de Tours nos conta que eixes circumstancies, feren que els francs prengueren por i se n’anaren “Quod illi timentes se ab ea civitate removerunt”. No obstant, s’afig, que Childebertus continuà conquistant una gran part d’Hispania i que se’n torna a les Galies en un gran boti “Tamen acquisita maxima Hispaniae parte, cum magnis hi spoliis in Gallias redierunt”. Vegem per tant, que Childebert se n’anà de Saragossa sense la tunica, extrem que es confirmaria en els versos d’Eugeni de Toledo, qui en el s. VII, diu que la tunica encara es trobava alli “Hic tua nunc tunica quod Christi fimbria praestat / Tactu nam salvat hic tua nunc tunica”. Inclus Francisco Sobrecasas allarga l’estancia de la tunica en Saragossa al s. XVII, segons lo que hem vist que escrigue.

Pero per document de 6 de decembre de l’any 558, sabem que “Childebertus rex”, havia decidit construir en Paris un temple “construere templum in urbe Parisiaca”, en honor de sant Vicent, “in honore sancti Vincentii martiris”, de qui posseia reliquies que havia dut d’Hispania, “cujus reliquias de Spania apportavimus”. En eixes reliquies, feu una basilica en honor de Sant Vicent, que fon consagrada pel bisbe de Paris “Germanus”, el mateix any 558 en que morí Childebertus i a on fon soterrat “ad basilicam beati Vincenti, quam ipse construxerat, est sepultus”. (“Recueil des chartes de l’abbaye de Saint-Germain-Des-Prés” -1909). Aimoinus, en “De Gestis Francorum”, nos conta que la basilica l’havia edificada, perque tenia una estola de sant Vicent “Childebertus acceptam beati Vincenti stolam Parisius defert, aedificatamque... basilicam ejusdem sancti Levitae ac Martyris dedicari fecit” ¿D’a on havia tret Childebertus eixa estola, si se n’havia anat de Saragossa sense la tunica?.

I es precissament un document relacionat en el bisbe de Paris “Germanus” (496-576), canonisat l’any 754, el que pot donar-nos llum sobre l’orige de les reliquies expoliades d’Hispania per Childebertus. Es tracta d’un document anonim titulat “Translatio anno 755 et miracula” o “Translatio beatissimi Germani praesulis”. En esta “Translatio”, el cos del bisbe “Germanus”, fon traslladat des del portic de la basilica “iacuit in porticu”, a l’absit. Junt a la basilica, es feu un monasteri, conegut inicialment com “monasterii beati Vincentii martyris et sancti Germani Parisiensis episcopi”, i que hui es coneix com abadia de Saint-Germain-des-Prés. El document nos diu, que “Childebertus rex assedit / castellum Valentiam / In Hispania, quo tantus / laevita dormierat”, es dir que Childebert asedià la fortalea de Valentia en Hispania, a on el levita descansava. Afig que “Civitas obsessa diu / ignibus succenditur / Templum sancti concrematur; / cives terror perculit”, es dir que en el siti de la ciutat, succei un incendi, cremant-se el temple sant i sembrant el terror per la ciutat. Diu que els valencians, es guanyaren la clemencia, oferint-li l’estola i la tunica de sant Vicent “Cuius stolam tunicamque / obtulerunt principi / Super muros, exorantes / ipsius clementiam”. (Vol IV nº 1 de “Monumenta Germaniae historica”).

Si aixo passà l’any 541, es evident que el sermo de Just d’Urgell, que parla de “noster in stola”, ha de ser anterior al furt de Childebert. Estos fets, podien fer mes facilment entenible l’epitafi del bisbe de Valencia Justinianus (c.492- c.548), quan diu que es dedicà a edificar nous temples i restaurar els vells “Noba templa construens vetustaque rest[aurans]”, faena en la que, per la gracia de Childebert, hauria d’apretar en els ultims anys de la seua vida.

El fet que des de la ciutat de Valencia, es promoguera el cult al cos de sant Vicent, duria aparellada una peregrinacio religiosa dels pobles mes afins, que segurament dibuixaria un mapa “religios” no molt distint al mapa “comercial” de “Distribución de la moneda de Arse” que dibuixà Uroz Sáez en el seu llibre “La regio Edetania en la época ibérica”, en el qual, posant-se de manifest el comerç entre els ibers -ilercavons, edetans i contestans-, es dibuixava el contorn de l’actual territori valencià. No de bades, el mapa dibuixa la barrera natural de l’Ebre pel nort, a partir de la qual es trobaven els “iberi mixti”, “missegetes” o mesclats, separa pel sur als “batestans”, i per l’oest als “celtibers”. (vore “Els origens remots del poble valencià”). El moviment de persones, d’eixe territori “natural” cap a la “civitas Valentina”, podia haver conduit a una incipient identificacio de les persones d’eixe territori, en els avatars historics de la ciutat de Valencia.

Tot aixo, podia haver segut, independent de les divisions administratives i eclesials romanes i visigotiques, en relacio a les quals sabem, que l’actual territori valencià, estigue en primer lloc en la “Hispania Citerior” i en acabant en la “Provincia Tarraconensis”, que en algun moment es dividi en dos “conventus”, el “Tarraconensis”, segurament cap al nort del Xuquer i el “Carthaginensis” cap al sur. La “Provincia Tarraconensis”, es parti en dos a partir del s. IV, quedant-se la ciutat de Valencia en la “Provincia Carthaginensis”. Entre mig, podiem haver format part de la “provincia Augustana” (de “Maximianus Augustus”), de la que parla la versio BHL 8638 de les Actes de sant Vicent martir que hem comentat (vore “In Augustana Provincia” de Luciano Pérez Vilatela), parlant-se inclus, en la versio BHL 8638, de “Ad civitatem Valentinam que erat una provincia, ut asserunt”. Quan Toledo desplaçà com a metropolitana a la seu de Cartagena, la major part del nostre territori, formà part de la Provincia eclesial “Toletana”. Finalment, i previament a la dominacio musulmana, feu aparicio la provicia de “Aurariola”.

Sabem, que previament a l’epoca de taifes de la dominacio musulmana, la Cora de Valencia, tingue una territorialitat molt pareguda a la de l’actual poble valencià, (vore “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”) i coneguem que Abd Allah, fill d’Abd al-Rhaman I, fon conegut a principis del s. IX, com “al-Balansi” o el valencià, per haver-se instalat entre valencians. (vore “L’autonomia valenciana durant l'emirat de Cordova”).

Previament a la vinguda del rei en Jaume, els d’Onda, els de Russafa, els d’Almussafes, els de Xativa, els de Denia…eren valencians. Per aixo, trobem noms en arap com “Ibn Hawt Allah al-Balansi al-Undi al-Faqih al-Allama” (1161-1224); “Ibn Galib al-Rusafi al-Balansi” (m. 1177), autor d’un “Diwan”; “Ibn Ahmad al-Ansari al-Munsafi al-Balansi” (s.XIII). “Ibn Gubayr al-Balansi as-Satibi” (1145-1217); “Ibn Dihya al-Balansi al-Dani” (1149-1235), autor de “al Mutrib”…

No hi ha dubte, de que en este sentiment de valencianitat, degue tindre prou que vore, el martiri de sant Vicent en la ciutat de Valencia. Molts valencians, continuaren sent cristians durant l’epoca de dominacio musulmana i continuaren donant cult al seu cos, com demostra la carta del monge Herman de l’any 1143, per la qual sabem que 40 monges s’havien fet carrec del seu monasteri i que un monge volia vindre a Valencia per a orar davant del seu cos “ad corpus Santti Vicentii orare”. (Vore “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”). El rei en Jaume es trobà en eixos cristians, els “valentini” o valencians de que es parla en la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae” (Vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”), que li ajudaren a traure el regne de Valencia del poder musulmà. (Vore “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”). Per tot aço i per moltes coses mes, crec que el poble valencià, te un important deute en sant Vicent martir. L’atencio dels nostres politics a la recuperacio fisica i historica de sant Vicent de la Roqueta nomes mereix el calificatiu de “poca vergonya”.

Agusti Galbis Cordova
Arquitecte i Historiador.

AGUSTI GALVIS CORDOVA: ARQUITECTE I INVESTIGADOR DE LA CULTURA VALENCIANA. SANT VICENT MARTIR I EL SENTIMENT HISTORIC DE VALENCIANITAT (I)

Blog d'Agusti Galvis:

https://agustigalbis.wordpress.com/

SANT VICENT MARTIR I EL SENTIMENT HISTORIC DE VALENCIANITAT (I)

El sentiment popular d’adhesio, a una causa que crea enfrontament o rivalitat entre dos comunitats civiques o territoris, sentides com a diferents “patria naturae”, induix l’identificacio en la comunitat civica o territori, que defen eixa causa.

Sant Vicent martir, muigue martirisat en la ciutat de Valencia, el dia 22 de giner de l’any 304, en la campanya de persecucio contra els cristians, que tingue lloc en l’imperi romà, entre els anys 303 i 311. Gregorius Turonensis, (538-c.594), en “Historiae”, (5; XXXVIII) escriu sobre “De persecutione christianorum in Spaniis” i diu que “Magna eo anno in Hispaniis christianis persecutio fuit”. Anem a vore clarament, com en els sigles IV, V i IV, existí una rivalitat entre Valencia i Saragossa, relacionada en el martiri de sant Vicent martir i el seu cult, que segurament contribui, a l’extensio d’un sentiment de valencianitat, inicialment restringit als naturals del territori de la ciutat de Valencia.

Per a comprobar-ho, estudiarém el contingut al respecte de tres texts. Per la part de Saragossa, vorem lo que nos diu el “Peristephanon” del poeta “Aurelius Prudentius Clemens”, (348 d.C.- c.410), escrit a finals del s.IV o principis del s.V. Per part valenciana, estudiarém les “actes” del martiri referenciades com BHL 8638, probablement valencianes i coetanees, aixina com el “Sermo” del s.VI, anterior a l’any 531, atribuit a Just d’Urgell, germa del bisbe valencià “Justinianus”. Vorem les raons d’adscriure cada text a cada part.

Que “Prudentius” donava importancia a la patria dels sants, ho sabem perque parla d’ells com a acreedors de la corona de la patria “Martyrum credas patriam coronis”. En relacio a l’orige de l’autor, s’ha defes que era natural tant de Saragossa, com de Calahorra. Els qui defenen un orige saragossà, trauen a relluir, entre atres, que en el “Peristephanon”, parla de la veu dels de Saragossa, “Caesaraugustanam vocitamus urbem”, que canten himnes en els quals reivindiquen a Sant Vicent, dient que “Noster, et nostra puer in palaestra” o “Noster est…”. Els qui defenen que “Prudentius” havia naixcut en Calahorra, diuen, que en la “Nomina virorum illustrium” present en les croniques Albeldense i el Emilianense, que segons M. Álamo podria haver segut redactada en el s. VII, es diu d’ell, que era “calagorritanus, versificator insignis…”. Sent que en el “Peristephanon”, es referix a Calahorra com a “Nostra gestabit Calagurris”, possessiu que tambe gasta per a referir-se a Tarragona, dient-li “nostrae caput excitatur urbis”, podria ser, que sent natural de Calahorra, nos posara de manifest, que en el s IV ya existia d’un sentit patriotic o de pertinença a distints ambits, donat que Calahorra, formava part del “Conventus juridicus”, de Saragossa, la qual pertanyia a la provincia de Tarragona.

Sobre les “actes” del martiri de sant Vicent referenciades com BHL 8638, es interessant saber que es tracta d’una de les onze versions de les actes del martiri de sant Vicent anteriors a l’any 1000, registrades pels Bollandistes entre els num. BHL 8627-8638. Tambe s’ha de coneixer, que la passio de sant Vicent o les actes originals del seu martiri, s’hagueren d’escriure molt pronte, si tenim en conte, que en dos dels sermons “In festo martyris Vincentii” de sant Agusti de Hipona (354-430), es parla de llegir-les “beati Vincentii gloriosa passio legeretur” (serm. 275); “Vincentii passionem legisset” (serm. 276). Aço seria sense dubte, un dels motius de la rapida extensio del seu cult, extrem que coneguem, perque sant Agusti nos fa saber que a un sigle del seu martiri, este es celebrava “celebrare Vincentii”, en totes les regions i provincies de l’imperi romà a on s’havia estes el cristianisme “regio, quaeve provincia ulla, quo usque vel Romanum imperium, vel christianum nomen extenditur”, cosa que comprovem en calendaris i martirologis, com el “Kalendarium Antiquum Polemei Silvii”, de l’any 448, “Anno CCCCIIL conscriptum”, atribuit a Polemi Silvi bisbe d’Octodurum (hui Martigny en Suissa), en el qual trobem que el dia “XI Kal” (dia 22) del “mensis Januarius”, es celebrava “Natalis S Vincentii martyris Dies pluvius”. (p 178 del vol 28 de “Acta Santorum”), o el calendari dit Jeronimià, erroneament atribuit a sant Jeroni i que es un martirologi anonim del s. V compilat en el nort d’Italia, en el qual s’anuncia per al 22 de giner que “in Hispania Valentia civitate S. Valerii episcopi et Vincentii diaconi”. (p 418 de “Les origines du culte des martyrs” de Hippolyte Delehaye).

Concretant en la versio BHL 8638, hem de saber en relacio a la seua antiguitat, que Victor Saxer, l’investigador mes important de les distintes versions, nos diu que es tracta de la versio a on es troba la redaccio conservada mes antiga de la passio de sant Vicent “le text le plus anciennement conservé de la Passion de S. Vincent” (“Le culte de S. Vincent dans la peninsule hispanique avant l’an mil”, en p 142 de “IV Reunio d'Arqueologia Cristiana Hispanica”. -1995). Pérez Vilatela, en “In Augustana Provincia”, diu d’esta versio en relacio a l’existencia d’unes “actes” originals del martiri, que seria “la más cercana a las “Actas”, si no son ellas mismas”, senyalant ademes, el “indisimulado localismo en la redacción de esta passio”, que “desde el comienzo del martirio hasta el final se cita la ‘civitas Valentina’ tan sólo”.

Puix be, la reivindicacio del sant per uns i per atres, du a que Prudentius no cite el nom de la ciutat de Valencia, com al lloc del martiri de sant Vicent, i al redactor de la versio BHL 8638 de les actes, a no nomenar la ciutat de Saragossa, d’a on pareix ser que vingué el sant a Valencia.

Efectivament, a pesar de que Prudenci visità la ciutat de Valencia, deixant constancia del tumul sepulcral de sant Vicent “tumuloque corpus”, aixina com dels rits de la veneracio del seu cos “Si rite sollemnem diem / veneramur ore et pectore”, evita citar-la, gastant el circumloqui, de dir que la gloria del seu sepulcre li la havia donada casualment una ciutat litoral, lluntana i desconeguda, que es trobava prop de l’alta Sagunt “…quamuis procul hinc, in urbe / passus ignota, dederit sepulchri, / gloriam, victor, prope litus altae / forte, Sagynti”. Contrariament, la versio BHL 8638 de les actes, cita l’expressio “in Valentina ciuitate” en tres ocassions, sent evident que ni el primer desconeixia “Valentia”, ni el segon redactor desconeixia “Caesaraugusta”.

Com algu, influit pels acatalants de sempre, pot creure’s que Prudenci no cita a “Valentia”, perque era una “insignificant” ciutat romana, farem un incis al respecte. Ho dic, perque el mallorqui acatalanat, professor de l’universitat de Valencia, Vicenç María Rosselló i Verger escrivia l’any 1979 en el vol XXVIII de la “Revista de la Universidad Complutense”, dedicada a “Urbanismo e historia urbana en España”, un desficaci titulat “La huella romana de la ciudad de Valencia”, en el que en acabant de dir que la ciutat de Valencia “llegó a perder hasta el nombre para llamarse Madinat al-turab”, extrem absolutament fals com hem vist en “La ciutat de Valencia i el nom de Madinat al-turab”, diu que “Sobrevivió o renació tal vez sobre el polvo y la ruina de una insignificante ciudad romana…”.

Li recordarém al sr. Roselló que en el sigle I, Pomponius Mela, naixcut en Algecires, parla de la ciutat de Valencia com a ciutat importantissima quan escriu: “sed notissimas Valentiam, et Saguntum illam fide atque aerumnis inclutam” (Chorographia, 2, 82). Si Sagunt era “ciuitas foederata” o ciutat federada en Roma, la ciutat de Valencia contava en el prestigios estatut de “colonia”, regint-se pel dret llati o “ius Latii”, cosa que sabem, entre atres, perque Plini el Vell (23-79), en el “Liber III” de “Naturalis Historia”, nos parla de “Valentia colonia III m. p. a mari remota”. Tambe Saragossa tenia l’estatut de colonia, que no era massa usual, atenent a que Plini el Vell, nos diu que de les 472 ciutats de la Hispania proxima o Citerior, nomes 12 eren colonies. Pero ademes, la ciutat de Valencia tenia el privilegi -com Saragossa-, de ser “immune” i per tant estava exenta de pagar certs tributs, segons nos transmet el jurisconsult Julius Paulus Prudentissimus en el s.III, quan diu que “In Lusitania Pacenses et Emeritenses iuris Italici sunt. Idem ius Valentini et Licitani habent: Barcinonenses quoque ibidem immunes sunt” (llibre II de “De Censibus”). Si parlem de dimensions de ciutats, a “Valentia” li faltaven 18 Ha, per a tindre l’extensio de “Caesaraugusta” que en tenia 55, front a les 70 de Tarraco o les 100 de Emerita. (“La demografía de la hispania romana…”, de Gozalbes Cravioto. 2007). Era molt gran per eixemple, en relacio a “Barcino” que tenia un “pomerium” de 10,4 Ha. Per ultim, comentar, que de les poques ciutats d’Hispania a on s’ha documentat circ romà, una d’elles es Valentia, tenint unes dimensions paregudes al de Sagunt i en una capacitat per a uns 10.000 espectadors, circumstancia que reforça l’importancia de la Valentia romana.

Fet l’incis, passarém a continuacio a comentar la resposta mes forta a Prudenci, datada a principi del s.VI i atribuida a Just, bisbe d’Urgell. Primer parlarém un poc del seu germa, “Justinianus” (c.492- c.548), bisbe de la ciutat de Valencia des de l’any 527 fins a la seua mort, periodo durant el qual es celebrà el “Concilio Valentino” de l’any 546. Per l’inscripcio de l’epitafi de “Justinianus caelebs pontifex sacer[dos]”, que consta en la “Anthologia Hispana”, transmesa a traves d’un manuscrit del sigle VIII (Paris Bibl. Nat., lat 8093), coneguem entre atres coses, que Justinianus edificà en la ciutat de Valencia nous temples i restaurà els vells “Noba templa construens vetustaque rest[aurans]”, deixant per hereu dels seus bens a sant Vicent, a qui molt venerà “Hic Vincentium gloriosum martirem Xpi / Sat pio quem coluit moderamine vivens / Hunc devotus moriens reliquid eredem”. Sabem que Just i Justinià eren germans, perque Isidor de Sevilla (c.560-636), en “De viris illustribus”, a continuacio de parlar de “Iustinianus ecclesiae Valentinae episcopus”, cita a “Iustus…frater praedicti Iustiniani”, germans tambe de Nebridi i Elpidi “Huius quoque fratres Nebridius et Elpidius”. Vegem per tant, quetots ells formaven una important familia de quatre bisbes germans, als quals trobem junts subscriguent de les actes del II concili de Toledo de l’any 527, com “Justinianus…ecclesiae Valentinae episcopus” (bisbe de la ciutat de Valencia); “Justus…ecclesiae catholicae Urgelitanae episcopus” (bisbe d’Urgell); “Nibridius…episcopus ecclesiae catholicae Egarensis” (bisbe de l’actual Tarrassa) i “Elpidius…catholicae ecclesiae Ostensis episcopus” (bisbe d’Osca).

La resposta a Prudenci, de la que hem parlat, es troba en el “Sermo S. Iusti Urgellensis episcopi in natale S. Vincentii martyris”. (pp. 216-221 de “Viage literario a las iglesias de España: Viage a Urgel”, Vol. 10). La reivindicacio de Prudenci en el seu “Peristephanon”, que diu que sant Vicent era d’ells, i d’ells, la seua educacio de chiquet, “Noster (ille), et nostra puer in palaestra”, afegint rotundament que “Noster est”, es contestada per Just d’Urgell, repetint per set voltes seguides i per set raons, que sant Vicent es “nostre” dient que es “noster ex genere”, o nostre d’orige; “noster ex fide” o nostre de fe; “noster in stola” o nostre en l’estola; “noster in gloria”, o nostre en gloria; “noster in officio” o nostre en dret, “noster in tumulo” o nostre en sepultura; “noster in patrocinio” o nostre en patrocini. Els set “noster”, es troben reforçats per un quadruple “hunc”, quan diu que “Hunc conspicimus in vestimentas” o aci contemplem les seues vestimentes; “hunc gerimus in meritis” o aci tenim els seus exits; “hunc urbs nostra protulit” o aci, la nostra ciutat el “produi”; “hunc caelestis Iherusalem non solum pro huius urbis, sed etiam pro totius orbis gubernatione suscepit” o aci rebe el govern de la Jerusalem del cel, no a soles per a favorir a la nostra ciutat, sino per a tot el mon.

Sent que no hi ha dubte de que el tumul o sepultura del sant es trobava en Valencia, -i com vorem l’estola i unes atres vestimentes-, es la rao per la qual, B.de Gaiffier, conclou en la p 279 de “Sermons”, que “la famille de Just d’Urgel provenait de Valence”. Victor Saxe en “La versión BHL 8628-8631 de la passio s.Vincentii diaconi et martyris”, diu que aço explicaria la rao per la qual el bisbe de Valencia Justinià, li demanà el sermo al seu germà, “ait demandé á son frére de tenir le sermon en question”, que degue ser pronunciat en Valencia per un chiquet del pais “le sermón avait été prononcé á Valence par un enfant du pays”.

Per tot aço, Victor Saxe, escriu en el seu treball acabat de citar, que “L’hypothèse, tirée de ce fait, selon laquele le prédicateur était originaire de Valence, parait donc bien justifiée”, es dir que l’hipotesis de que sant Vicent era originari de Valencia, pareix ben justificada.

En est articul, hem vist elements de reivindicacio valenciana en relacio a sant Vicent, front a uns atres territoris, que nos duen a la conclusio de que sant Vicent pogue ser valencià. En el seguent articul, vorem la brega entre territoris per tindre la preponderancia en relacio a la possessio de les reliquies de sant Vicent. Tots estos “enfrontaments”, a voltes piadosos i a voltes molt poc, pogueren contribuir a una incipient cohesio del poble valencià, en torn a la ciutat de Valencia.

Agusti Galbis Cordoba.
Arquitecte i Investigador

AGUSTI GALBIS CORDOVA: ARQUITECTE I INVESTIGADOR: LES CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (i II)

Blog d'Agusti Galbis:

https://agustigalbis.wordpress.com/

CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (i II)

Es evident que les cristianes valencianes que hem estudiat en l'articul anterior, s'han de contar entre els “valentini” que coneguerem en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”. Estes valencianes eren ateses espiritualment per religiosos valencians que eren ajudats pels que venien de la provincia eclesiastica de Tarragona i de la de Toledo, segons consta en la documentacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Recordem-ho.

L’existencia de religiosos valencians es posa de manifest en la declaracio d’un juge i jurat de Terol a qui dien “Ferrandus Petri”, qui declarà que els valencians consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, i ho demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que tant religiosos com laics valencians el reverenciaven i complien els seus preceptes, rebent les iglesies de les seues mans.

Als religiosos que venien a ajudar al valencians per part de Tarragona, els trobem en la minuta de l´argumentacio de Vidal de Canyelles, bisbe d’Osca, qui escriu que desde fea 50 anys, “Quoniam a L annis citra”, retors catalans celebraven en l´iglesia de Santa Maria de Valencia “clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie”, administrant sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven “et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus”. Hem de saber que l’eixemplar del Vaticà amplia l’ajuda per part de Tarragona als aragonesos parlant de “vel catalani vel aragonenses”.

Trobem que un religios representant de Toledo actuava en territori valencià previament a la reconquista en la declaracio de “Rodericus, archidiaconus de Alpont”, qui declarà, que el bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220), atenia als cristians d´Olocau i Almenara en nom del bisbe de Toledo “...quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau”. Podria ser que la presencia de “Martinus”, en el nostre territori fora una de les actuacions induides per l’arquebisbe de Toledo Martín López de Pisuerga, en compliment de l’orde del papa “Celestinus” III qui el 4 de Juny de 1192, li escrigué dient-li que enviara sacerdots a Marroc, a Sevilla i a unes atres ciutats en poder dels sarrains a on hi hagueren cristians “Marrochios, Hispalim et alias sarracenorum civitates, in quibus christiani degunt, in nomine Christi fiducialiter adeat”, explicant-li, que el motiu era confortar ad aquells que es mantenien ferms en els sacraments de l’iglesia “et ubi eos in fide nostra et sacramentis ecclesie fortes ac firmos invenerit, fraterna benignitate confortare et confirmare laboret”, aixina com instruir als que podien havien caigut en la supersticio “in quibus eos minus sufficientes vel aliqua superstitione deceptos invenerit, studiose instruat et informet”.

Desconeguem si els cristians valencians agraien o no estes ajudes exteriors i fins a quin punt s’integraren en la nova organisacio eclesial sorgida posteriorment a la reconquista, no havent dubte de que els llocs preferents de la jerarquics de la nova “ordenacio de l’iglesia valentina” foren ocupats per gent forastera. Els cristians valencians, degueren assistir atonits a la lluita per a encarregar-se de la “ordinatio ecclesiae valentinae”, que protagonisaren l’arquebisbe de Tarragona Pere d´Albalat i el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada i que aplegà a cotes surrealistes, quan l’any 1240, l’arquebisbe de Tarragona “Petrus miseratione divina Terrachonensis archiepiscopus”, celebrà un Concili Provincial en la ciutat de Valencia “praesidentes in concilio in civitate Valentiae congregato”, en el qual llançà sentencia d’excomunio “excommunicationis sententiae”, contra l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada, acusant-lo d’haver fet actes de possessio en la seua Provincia eclesiastica “Toletanus archiepiscopus per Terrachonam provintiam transitum faciens crucem ante se portari fecerit vel palleo usus fuerit vel indulgentias dederit in nostra provintia”. L’any 1241, el papa Gregori XIII, contant els fets, “apud Valentiam quam ad suam asserit provintiam pertinere congregato”, declarà nula l’excomunio de Pere d´Albalat “praefatam excommunicationis sententiam de tratrum nostrorum consilio denunciavimus”. L’ansia d’esta jerarquia eclesial forastera per agabellar poder, degue ser el motiu pel qual no procediren a la restauracio d’antigues seus episcopals documentades, com les de Xativa, Denia, Elda i Oriola.

Per estes actuacions dels forasters, es dificil concretar el nom dels religiosos valencians prejaumins. García Edo documenta el 26 de maig de 1242 a un tal “Petri clerici de Paterna” que era “notario público de Burriana” (“Los escribanos de la Cancillería Real en la conquista de Valencia por Jaime I”. BSCC Tom LXIV.-1988). Un Pere de Paterna, que havia de ser un cristià prejaumi o un convers, rep una casa en el Repartiment “Marti Petri de Paterna: d. Juçef Alguasqui”. Seria una casualitat que el cristià prejaumi documentat per Galmez en “El mozárabe levantino”, quan escriu: “En el Rep. De Val.: Pedruelo III 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe”, es tractara d’un religios.

Respecte del foment dels indigenes front als forasters per a estar al front de la iglesia, es curios un text de 3 de febrer de 1330, que dugueren al papa embaixadors de Castella i Portugal, i que havia segut suscrit pel rei Alfons d’Arago, en el qual es reivindicava el valor dels indigenes o “indigene” front als de fora o “alienigene”, per a l’obtencio de prelatures, beneficis eclesiastics i uns atres carrecs de l’iglesia, dient-li que els indigenes estaven moguts pel zel de la seua fe i el recort de l’escampament de la sanc dels seus antepassats que anaren a la guerra contra els infidels…“consueverunt zelo fidei succensi et efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.

Esta ultima cita ve al pel, per a fer referencia als cristians valencians prejaumins o “zelatoribus fidei”, de la carta del papa Gregori IX de la que parlàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Aprofite la referencia per a corregir l’error de que el “Ann. XII” del pontificat de Gregori IX, no correspon a 1238 sino a 1239, per lo qual s’enten millor el que els cristians valencians prejaumins afirmen que donaren auxili i ajudaren en la seua lliberacio, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”.

Per a acabar, comentar que seria interessant coneixer l’informacio que barallà el Patriarca sant Joan de Ribera, arquebisbe de Valencia entre 1569 i 1611, quan escrigue que “Villanova vicus est intra civitatem Valentiam situs in quo olim infidelis Mahometani agere solebant: nunc vero magna ex parte ab hijs qui veteri sua origine christiani sunt, et a nonnullis etiam eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur” (vol. 28 BRAH, apud vol. 28 Arch. Curia eclesiástica de Valencia), que vol dir que “El barri de Vilanova es troba dins de la ciutat de Valencia i en ell solien haver infidels mahometans, si be es cert que una gran part d’ells era d’antic orige cristià i uns atres que residien alli conveniadament, cultivaven la fe de Crist”. Sabem que la Vilanova no era tan nova, i era ben antiga, perque es cita en la primera crónica general com al lloc a on es trobava l’almunia d’Abd al Aziz, “que los cristianos llaman huerta de Villanueva”. Tambe la trobem en el Repartiment: “R de Bolas ortum in Villanova…”. I finalment, en la “Historia Roderici” de principi del s. XII “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…”.

Perque seguint la cita de sant Joan de Ribera, hem de saber que els valencians descendim substancialment, tant d’eixos “infidels musulmans…d’antic orige cristià”, que en quan pogueren tornaren a convertirse al cristianisme, com d’aquells atres que continuaren sent cristians, perque “cultivaven la fe de Crist”.

En tot lo que hem vist anteriorment sobre els cristians valencians prejaumins i en tot lo que acabem de vore, desespera comprovar que catalanistes i acatalanats continuen negant la seua existencia, simplement perque es un dels arguments que gasten per a justificar una falsa llegitimitat historica dels catalans per a apoderar-se de la nostra llengua valenciana. Al respecte, es interessant coneixer que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención” (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

Es hora de que els valencians reaccionem front a tant de “inventor” que nomes busquen la nostra destruccio com a poble, per a ser engolits per un atre. Posant de manifest totes les invencions i mostrant la veritat, intentarém que callen.

Agusti Galbis Cordova

Arquitecte i Investigador

AGUSTI GALBIS CORDOVA, ARQUITECTE I INVESTIGADOS DE LA CULTURA VALENCIANA: LES CRISTIANES VALENCIANES DE 1239

Blog d'Agusti Galvis_

https://agustigalbis.wordpress.com/

CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (I)

En el el cap. IV “Contra Judaeos et Sarracenos” del Concili de Tarragona de 1239, consta la prohibicio de que hi hagueren dones o dides cristianes que estigueren al servici domestic de judeus o sarrains, “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”, manant-se que si cohabitaven en ells, “Et si quae sunt Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, havien d’anar-se’n de sa casa en els dos mesos següents a la publicacio de la norma, “infra duos menses a tempore publicationis istius constitutionis receserint”, advertint que si no obedien, per molt que feren penitencia “quantumcumque poenitentiam fecerint”, els seria negada la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, que nomes podrien conseguir en un permis especial del metropolità “nisi de metropolitani licentia specialiter”. Anem a vore l’importancia d’este text per al cristianisme valencià prejaumi.

Per a entendre la prohibicio, s’ha de saber que entre les “domestiques persones” dels “senyors” o “patrons” d’eixa epoca, estava el servici domestic de “servs” o esclaus i de “servents”. Els primers podien ser objecte de compravenda i no tenien dret a remuneracio pel treball que feen, mentres que els “servents” tenien dret a “soldada” o “lloguer”. Trobant-nos en uns temps de proselitisme religios, preocupava l’evidencia de que els “senyors” contaven en una posicio de força per a convertir als seus “servs” o “servents” a la seua religio. Per aixo els musulmans havien prohibit que les musulmanes treballaren per a “senyors” cristians, i els cristians prohibiren que les cristianes treballaren per a “senyors” musulmans. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?” (“Cristianos y conversos al islam en al-Andalus bajo los Omeyas”). Posteriorment, en temps de recuperacio del poder cristià, el Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos”. Es tractava per tant d’una norma que tractava d’evitar conversions a la religio contraria, no posant-se problemes en principi, respecte a que els “senyors” que profesaren la religio dominant tingueren “servs” o “servents” d’un atra religio.

Entes el text i entrats en context hem d’analisar el perqué hem aplegat a la conclusio de que la norma va dirigida a cristianes del territori valencià i de ningun atre lloc de la provincia eclesiastica de Tarragona.

En primer lloc, es important constatar que la norma es publicà a l’any següent de haver-se pres la ciutat de Valencia, i que tant la durea punitiva consistent en denegar la sepultura cristiana, com el voler donar-li solucio en dos mesos, obliga a pensar en que es volia corregir urgentment una situacio sobrevinguda que s’entenia com un problema. Provablement, els reconquistadors forasters ya haurien vist este tipo de relacions mentres recuperaven el nort del territori valencià, decidint-se a prohibir-les quan observaren lo usual del fet, una volta conseguit el domini de la ciutat de Valencia i de la seua contornada.

Hi han poderoses raons per les quals pot asegurar-se que la norma no anava dirigida a cristianes aragoneses o catalanes. Si considerem la possibilitat de les cristianes de la norma foren dels territoris primigenis aragones i/o català, nos ho llevarém rapidament del cap, sabent que este territori es caracterisava per un regim feudal en el qual l’immensa majoria del poble cristià era esclau de “senyors” cristians, sent impossible l’existencia de “senyors” musulman que tingueren cristians al seu servici (vore “El dret a maltactar als catalans”). Tambe descartarém que la norma poguera referir-se a cristianes de Tortosa i Lleida, perque havent segut incorporades a la Corona en 1148 i 1149 respectivament, ya havia passat un temps considerable d’adaptacio a l’anterior regim feudal. No es possible que s’haguera deixat pasar tant de temps sense prohibir-ho, vist que es considerava un problema a resoldre urgentment.

Tambe es interessant saber, que l’existencia de dides cristianes al servici de “senyors” musulmans, no es mes que la continuïtat d’un fet documentat en territori valencià anteriorment. Ibn Mutanna, (¿?- 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. (p 275 de “Como los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Al-Rusati (1074-1147), d´Oriola, explicà en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, que la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…” Encara hui, en llengua valenciana eixa taca en la cara es diu ‘rosa’.

Vists els antecedents dels fets que prohibix la norma, es important coneixer la continuïtat que tingue en territori valencià, aixina com que fon l’element de distincio que caracterisà i particularisà certs documents valencians. Per aixo s´ha de dir, que a pesar del curt plaç i de la dura pena imposta a les infractores de la norma de 1239, s’ha de posar en dubte l’exit de la seua aplicacio, sent que necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Segurament no era tan facil impedir una forma de guanyar-se la vida, que podia haver donat lloc a intenses relacions personals independents de la religio. Ya sense urgencies, les normes civils es feren resso de la norma religiosa, i els Furs valencians de Jaume I establiren que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. Pero la norma sobrepassà en molt a Jaume I. Una de les preguntes particulars que diferenciaven el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” de l’any 1383, del de Tarragona, era “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir si alguna cristiana alimentava o donava pit ad algun infidel o al contrari, -vel e converso- es dir, si una musulmana o judia donava pit a chiquets cristians. Encara a principis del sigle XV, Sant Vicent Ferrer, predicava en un dels seus sermons en relacio a moros i judeus que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells”.

Hem dit que la duracio de la norma revela el fracas de la seua aplicacio. Durant eixe temps es detecta una certa evolucio, sent que inicialment la prohibicio unicament afectava a que les cristianes no podien fer de dides de chiquets musulmans i posteriorment es controlà tambe lo contrari. En Castella, des de les Corts de Valladolid de l’any 1268, s’havia manat “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”. Esta duracio en el temps, nos obliga a pensar en un canvi en relacio a l’orige de les cristianes a que anava dirigida. Si les dides cristianes de 1239 havien de ser cristianes valencianes prejaumines, les dides cristianes de les normes posteriors que seguien al servici de musulmans, havien de ser o descendents de les primeres o converses des de l’islam.

Podent assegurar la valencianitat de les cristianes de que parlem, anem a vore com de l'analisis del text de la norma, podem obtindre unes atres informacions sobre la seua vida. Per una banda vegem, que en acabant de prohibir-se en general que les cristianes estigueren al servici domestic de judeus o musulmans, la norma passa a concretar lo que han de fer aquelles “que cohabiten en ells” o internes, de lo que es deduix que tambe hi haurien externes que anirien a treballar a la casa del “senyor” o “patro”. Es evident que les “serves” o “esclaves” estarien entre les internes, sent les externes les “serventes” o cristianes lliures. Per tant, de la dualitat implicita de la norma, podria deduir-se l’existencia de cristianes valencianes prejaumines lliures o alforres. Per una atra banda i en relacio al regim punitiu establit per a les cristianes valencianes que incumpliren l’obligacio de deixar de servir a musulmans en dos mesos, vegem que este consistia en negar-los el soterrar en un cementeri cristià, lo que exigix l’existencia de cementeris cristians prejaumins a on es soterrarien els “valentini” cristians. La norma es una bona mostra de l’abus de la nova jerarquia dominant que hauria pres el control sobre eixos cementeris.

Per a acabar podem dir, que tot induix a pensar que en territori valencià hi hagueren tant dides cristianes de musulmans, com dides musulmanes de cristians. A voltes seria dificil discriminar-les per la religio, perque serien converses cap a un costat o cap a l’atre. Independentment de les llengues representatives de cada religio, llati o cristianesc per a unes i arabic o sarrainesc per a unes atres, moltes d’elles parlaven romanç i algunes d'elles sabrien l’arap. Tot este guirigall es la causa de que entre valencians, quan a un chiquet de bolquerets se li ensenya a demanar aigua, se li diga en llengua valenciana: “mare vullc ma”. Per a qui no ho sapia, “ma” vol dir aigua en arap.

Conegudes les presents valencianes cristianes prejaumines, en el proxim articul recordarém que no estaven a soles.

Agusti Galbis Cordova
Arquitecte i Ivestigador

.

AGUSTI GALBIS CORDOVA (ARQUITECTE I INVESTIGADOR DE LA CULTURA VALENCIANA. LA MONA DE PASQUA I.

Blog d'Agusti Galbis Cordoba

https://agustigalbis.wordpress.com/

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA.

LA PASQUA DE LA MONA (I).

Parlar de “la mona”, es fer referencia a una costum propia de l’etnologia valenciana. Gómez-Tabanera diu d’ella que “Es la más caracterizada de las excursiones valencianas. Las familias abandonan la ciudad, yéndose a los pueblos o playas durante los tres días de la Pascua de Resurrección a comerse la mona…” (p 92 de “Trajes populares y costumbres tradicionales” (1950), prologat per Caro Baroja). La “mona”, ha segut motiu d’obres lliteraries, com “La mona de pasqua” (1862) de Rafel Maria Liern, de romanços, com el que es troba en “Lo romancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” (1888), de Palanca i Roca, i inclus es feu una “zarzuela original en un acto y en prosa y verso” a partir de d’una obra de Bernat i Baldovi (1809-1864) titulada “Batiste Moscatell, ó la Mona de Pascua”. Durant una epoca, fon motiu de l’aparicio d’un genero lliterari-musical conegut com a “Cançons de mona”.

La festa valenciana de la mona, es una festa que ha cridat l’atencio dels estrangers. Jan Babtist Huysmans, en el seu “Voyage illustré en Espagne & en Algerie” (1862), es referix ad ella quan parla de les dances improvisades pels carrers, en sons d’orguenet, guitarres, postices i tabalets “danses improvisées dans les rues, aux sons des Orgues de Barbarie, des guitarres, des castagnetes et des tambourins”, dient que aixo caracterisa perfectament la manera com els valencians celebren el tercer dia de Pasqua “caractérissent tout à fait la manière dont le peuple de Valence fête le troisième jour de Pâques”. Es referix a la menjada de la mona, dient que es una especie de coca “ou il mange la mona (espèce de gâteau)”, afegint que el poble s’entrega feliçment a jugar a cantitat de jocs “ou il se livre par bandes joyeuses, à quantité de jeux”.

Es una festa que es troba tan unida a l’idiosincrasia del nostre poble, que els valencians nos la duguem darrere quan eixim fora del territori valencià, com feu l’emigracio valenciana a Alger, que s’incrementà considerablement a partir de la penetracio dels francesos sobre l’any 1830, i que ha tingut com a resultat que hui en Alger celebren la mona valenciana de Pasqua. En el diari “Le Blidéen” del 7 d’abril de 1904, constatem l’importancia de la costum de la mona en Alger, quan parlen de la tradicional mona, sense la que no es pot passar un bon dilluns de Pasqua “la traditional mouna, sans laquelle saurait y avoir de bon lundi de Pâques”, dient-li vella costum algeriana “vielle coutume algérienne”. Sabem que eixe dia, tots els habitants, chiquets jovens i vells “tous les habitants, petits et grands, jeunes et vieux…”, ixen al camp a menjar la mona “faire un repas champêtre dans la campagne”. Per tot es senten riotes, cançons, rondes i balls en sons de guitarres i acordeons “Ce n’etait partout que rires sonores et folles chansons, rondes et danses organisées aux sons plus o moins harmonieux des guitares et des accordéons”. Son els “mounistes”, “mouneurs” o “mounéros” que van al camp a fer-se la “mouna”, a “casser la mouna”. Ademes de la mona, els valencians nos duiem darrere la nostra llengua. A. Lanly, en “Le Français d’Afrique du Nord” parla de “mouna, du valencien mona, dont le ‘o’ est très fermé”. En la p 69 de “Revue des deux mondes” de l’any 1934, es parlava de que “La multitude ne parlait que le valencien, qui était le dialecte en quelque sorte national de la Cantère”. Tambe llegim que “La multitude qui peuplait Bab-el-Oued ne parlait que le valencien”. Inclus es publicava un diari en valencià escrit a la francesa, que es dia “El journal de Cagayous” o el diari de Cagalló. La cultura espontanea es creadora i l’imposicio es destructiva. Aixina nos va hui en dia.

Ya hem vist referencies a la “mona” valenciana dels s. XX i del s. XIX. Com es llogic, es troba present en referencies anteriors tant valencianes com no valencianes. Farem un recorregut per algunes cites historiques del s.XVIII en arrere. En la “Rondalla de Rondalles” (1768) de Lluis Galiana llegim: “ans be sempre pareixia no tocar ni en cel ni en terra pensant en la mona de Pascua…”. En 1752, el notari valencià Carles Ros, en el “Romanç nou, curios, y entretengut, hon es referixen els jochs, entreteniments, è invencions, que els gichs de Valencia eixerciten…”, referint-se als “gichs mes gicorrotèts”, escriu que busquen “qui els regale una moneta, / lo menys que tinga dos hous; / y si quatre, mes alegra”. En el “Coloqui de la mosa de Polvillo”, tambe del s. XVIII, es diu que al vore “pasta tan molla, / vach dir, de plaer saltant: / mona tindrem per a Pasqua”. En la p 594 del “Tomo Quarto” del Diccionari d’Autoritats publicat en 1734 llegim: “Mona. Llaman en Valencia y Murcia la torta ò rosca que se cuece en el horno, con huevos puestos en ella en cáscara, por Páscua de flores, que en otras partes llaman Hornazo. Lat. Placenta, vel spira Paschalis integris ovis coronata”. En el s. XVII, Baltasar Sapena i Zarçuela escrivia “ben torrada de carbo / sent lo gall de la Passio / pareix la mona de Pasqua”. Seguint arrere, apleguem a la primera cita que tinc documentada de la “mona” i que correspon a l’any 1474. En la “resposta” de Francí de Castellví que consta en el certamen celebrat en “Lahors de la Verge Maria”, este escriu en relacio a la Mare de Deu que “Vos nos salvas de la plorosa mina / en que·ns llança una viciosa mona / Vos lo manau a ’quell Senyor que us mana / des c’obehis la veu de l’alta mena / Vos dejunas contra·l Satan que·ns mina / ara paschau ab Deu la dolça mona”. Estos maravellosos versos, des d’un punt de vista religios, parlen de que la Mare de Deu, havia salvat el mon d’una situacio de patiments “la plorosa mina” a la que nos havia llançat el dimoni o la “viciosa mona”. Ho havia fet obedint la veu de Deu “la veu de l’alta mena”, intercedint davant del seu Fill, a qui com a Senyor obedia, “Vos lo manau a ’quell Senyor que us mana”. A la batalla del dejuni de la Quaresma contra el dimoni que mina la voluntat dels homens “Vos dejunas contra·l Satan que·ns mina”, seguix la victoria de la Pasqua celebrada en la dolça mona “ara paschau ab Deu la dolça mona”.

Hem vist que la primera definicio historica que tenim de “mona”, correspon a l’any 1734 i parla de “la torta ò rosca que se cuece en el horno…”. Pero esta definicio es queda molt curta per als significats que te “mona” per als valencians, per als qui “la mona” pot referir-se a un pastiç, a tot un “berenar” o al ritual complet en que els valencians celebrem la Pasqua, aplegant a que “La Pascua de Resurrección es llamada en Valencia por el vulgo, Pascua de la mona” (“Surtidos para viaje”, de Vital Aza -1894). Vejam eixos tres significats.

En relacio al primer significat, sabem que en zones del nostre territori, “mona” fa referencia a un pastiç concret representatiu, que ademes, pot tindre caracteristiques diferencials segons llocs. En alguns llocs, “mona” descriu unicament el pastiç que te forma d’animalet, generalment una serp i porta ous. Lo que es “mona” en certs llocs es nomenada “panou”, “pa socarrat”, “pa d’aire”, “pa de vent”, “pa d’ou”, “pa dormit”… per uns atres, podent o no dur ous. Pero estes diferencies zonals en relacio a la denominacio del pastiç s’esfumen en el segon significat, coincidint tots els valencians en dir “mona”, per a referir-nos a tot el berenar que es prepara per als dies de Pasques i que es du al camp en una cistella o en una coixinereta. En eixe recapte, no falta un pastiç representatiu, que pot no ser la “mona” de la que hem parlat, sino ser una “tonya”, una “rosca”, una “fogassa”, un “congret”, una “reganyada de llavoretes”, una “coca bova”, un “pa socarrat”, o una “coca de panses i anous”, els quals tenen caracteristiques compartides i diferencials en la dita “mona”. Este significat de “la mona” es el que trobem en “La mona de Pasqua” (1862) de Liern, quan “Gasparo” pregunta “¿vols tu que ajuntem les mones?”, sent evident que no es referix a ajuntar dos pastiços, sino a posar en comu dos berenars. Mes explicit es l’Almanac de “Les Provincies” de 1919, a on es parla de “los menjars exquisits qu’en junt componen la mona”. Per ultim, el tercer significat, es encara una ampliacio del significat de “la mona” a tot el ritual de la festa valenciana de les Pasques. Escalante escribia en 1870 que “¡De la mona, no se parle, perque la mona de pasqua son tres dies!”. A este significat es referix Palanca i Roca quan parla de la “Alegre Mona de Pasqua”, dient d’ella “¡Qué apresa y llaujera pases!

Sera interessant raonar sobre si ha segut el nom d’un pastiç el que ha donat nom al conjunt de la “cistella” per extensió, o si ha segut el nom de la “cistella” el que ha fet que en alguns llocs, la part mes llepola del seu contingut haja pres el nom del conjunt.

En esta serie d’articuls, analisarém les caracteristiques de la Pasqua de la mona valenciana i conclourém en que parlem d’uns rituals pagans, en els que es celebra l’entrada de la primavera d’estiu. Estudiarém la relacio de la Pasqua en l’equinocci de primavera i vorem la significacio d’este fet astrologic en cultures antigues. Continuarém comprovant que alguns cronistes musulmans nos informen de que durant la dominacio musulmana, aquells que continuaven sent cristians, junt en els que s’havien convertit a l’islam, celebraven la Pasqua cristiana, referint-se a eixa celebracio en el nom de “Nayruz”, nom persa d’una festa preislamica de celebracio del equinocci de la primavera d’estiu, que te unes caracteristiques molt coincidents en aquelles que caracterisen la Pasqua valenciana. Vorem que el ritual de la pasqua valenciana pot vindre-nos dels ibers valencians, els quals tenien molt en conte el moment de l’equinocci primaveral. Tambe estudiarém unes atres festes paganes d’epoca romana analisant el contingut, “mundum” o “mundus Cereis” -d’a on podria procedir la paraula mona-, present en les “cistae” o cistelles mistiques propies del cult a Ceres. Finalment, vorem distintes propostes etimologiques de la paraula “mona”, lo que nos donarà pistes sobre el seu orige.

Hem d’evitar que tant els alvanços tecnologics que arraconen antigues costums, com una normativa administrativa “globalisadora” desdibuixen unes caracteristiques etnologiques del poble valencià que proven la realitat de que el poble valencià actual es un continuum en relacio al poble valencià iberorromà i tomben per terra interessades i anacroniques teories de ruptures poblacionals. Ya ho digue Palanca i Roca, parlant de la mona de Pasqua afirmant que “Quisá intenten, per desdija / Les nostres costums borrarles”. Intentem que no siga aixina.

Agusti Galbis Cordova.

Arquitecte i Investigador.

.